L'endemà al matí, quan es va despertar, va trigar uns instants a reconèixer el lloc on es trobava, però un cop ho va haver fet, li van venir a la ment els records de la trobada amb els seus millors amics i va experimentar una sensació de vergonya (pel que els havia dit el dia anterior) que es va convertir en orgull i satisfacció per, acte seguit, transformar-se amb vergonya pel que havia sentit moments abans.

Quan va entrar a la cuina es va fer el silenci i totes les mirades es van posar en ell, però fent cas omís a la tensió que flotava en l’aire i amb una cordialitat gens natural, els va dir:

- Bon dia. Fa prou que us heu llevat com perquè veieu coses rares?

Ningú li va respondre i ell va seguir, al veure les cares de la gent reunida allà (la família Weasley, l’Hermione i un parell més que no va reconèixer), va decidir continuar amb la seva salutació:

- Ho dic perquè no em sembla que veure'm sigui una cosa tant forta com perquè calleu de cop, a no ser que no volguéssiu que sentís el que estàveu dient. No, tranquils, no cal que digueu res, agafo un parell de torrades i bacó i me'n torno a la meva habitació per tan que pugueu continuar amb la vostra conversa. O preferiu que em quedi?

El silenci que va regnar després d’aquestes dures paraules el va tancar la senyora Weasley.

- Harry, rei, voldríem que et quedessis aquí i esmorzessis amb nosaltres, però controlat una mica que no t'hem donat motius perquè t'enfadis amb nosaltres. Vols alguna cosa més a part de les torrades amb bacó -va dir-li després d'haver-li servit- uns ous ferrats, potser?

Va parpellejar un parell de cops i de sobte es va quedar quiet mirant el seu voltant. Primer es va fixar amb la família Weasley i els demés i després es va fixar amb la cuina en si. No es tractava d'una sala amb tan bon gust com la seva habitació. Estava poc il•luminada, tenia un sostre baix que li donava certa sensació de claustrofòbia i donava l'aparença de que no hi podia estar tanta gent reunida com n’hi havia. Tot i això hi cremava un foc viu, o almenys ho semblava, però que no il•luminava gaire. Les parets eren de pedra fosca i donaven una agradable sensació de protecció, tot i que si en Voldemort volgués entrar, per mes gruixudes que fossin no li prohibirien el pas, també et donaven una sensació de fred i d'humitat.

- D'això... se m'ha passat la gana. No és el que es pensa senyora Weasley - va dir en veure com se li entristia el rostre- només que no sé que em passa i tinc moltes coses per fer -va dir fent una mirada al Ron i a l'Hermione, que van pillar el missatge- i necessito parlar amb en Dumbledore.

- D'acord, rei. Per cert, el professor Dumbledore també vol parlar amb tu però no hi serà fins a la tarda. Així que aquest matí pots estar amb en Ron i l’Hermione.

- Quan acabeu veniu a veurem a la meva habitació, us estaré esperant,d'acord?

- No cal Harry - va respondre l’Hermione- nosaltres ja hem acabat, oi Ron? Però si vols venim d'aquí uns moments i així et pots.... - Va dir l’Hermione en veure com es mirava en Ron les llesques que tenia al plat.

- Anar-te acostumant a la teva habitació. -Va acabar la frase la Ginny-.

- Com vulgueu, però no heu de patir, no us penso....-i tot baixant la mirada al terra i envermellint va afegir- atacar, no us ho mereixeu.

Va sortir de la cuina i va pujar a la seva habitació. Un cop allà es va estirar per sobre el els llençols i va anar descobrint els encants del projector màgic alhora que es preguntava d'on podia haver sortit aquell meravellós invent. Uns cinc minuts després d'haver entrat a l'habitació va sentir uns tocs a la porta i es va afanyar a apagar el projector.

- Harry som nosaltres, podem passar?

- Això ni es pregunta Hermione, és clar que podeu entrar. Tinc una cosa molt important per dir-vos.

Primer va entrar l’Hermione que no sabia on posar els ulls, després va entrar un Ron tot esporuguit que no les tenia totes i finalment una Ginny que no sabia ben bé on mirar ni com s’havia de comportar, però això si, primer de tot va clavar els ulls en en Harry i després es va girar per tancar la porta.

- Bé, tot i el que va passar ahir... Us prometo que no tornarà a passar - va dir en veure les cares d'inseguretat i de dolor en recordar els fets de la nit abans-. No sé què em va passar.

- Harry, no sé de què em parles- va dir la Ginny- ahir a la nit no va passar res digne de menció, o si va passar, no me'n recordo. Va passar alguna cosa Hermione? Ron?

- No! -van respondre tots dos fent un lleu somriure-.

- Ron, vés a comprovar que ningú estigui a fora i ens pugui sentir.

- Però, per què, Harry?

- Ja hi vaig jo - va respondre la Ginny- no es pot confiar en que en Ron faci alguna cosa bé a la primera, de fet seria molt estrany que passés.

La Ginny els va deixar enrere mentre ells reien i en el Ron se li posaven vermelles les orelles. Ella va obrir la porta i, com si no passés res, se'n va anar al lavabo per a poder mirar (i escoltant) si hi havia gent al voltant. Al tornar els va dir que no hi havia roba estesa. Tot i això, l’Hermione va fer un encanteri per silenciar les parets, tal com els va dir "per si de cas. Mai se sap qui pot estar escoltant".

- Mireu, es veu que la bola de cristall que estava al Departament de Misteris, la que duia el meu nom i el d'en Voldemort, era una profecia.

- Com? Tu apareixes en una profecia? -va preguntar un Ron tot estranyat- I com ho saps això?

- Ron, segur que li va explicar en Dumbledore un cop va tornar a Hogwarts, oi Harry? Després d'aquella nit no has tornat a ser tu mateix; de cop buscaves companyia i quan en tenies te n'anaves per a poder estar sol.

- Hermione, com és que mai t'equivoques? - i sense donar-li temps a respondre-li va continuar- La profecia es va trencar, això ja ho sabíeu, però resulta que allò només era una copia i...

- I l'original la té en Dumbledore, no? -va acabar la Ginny-. I per què no ens ho havies dit Harry?

- Sí, això! - va reclamar en Ron- Per què no ens ho havies dit?

- Veureu.... no em sentia preparat per compartir-ho amb ningú més. De fet en Dumbledore fa tres anys que m'ho hauria d’ haver dit però no es veia capaç.

- Harry, digues-nos que diu, i desprès et podrem ajudar i entendrem tots els dubtes que tens, perquè segur que no deu ser senzill d'entendre, oi?


Tot seguit els va explicar fil per randa tots els successos que li havien succeït des del seu retorn a Hogwarts fins que s'havien retrobat a la infermeria. L’Hermione es va horroritzar quan en Harry els va contar la destrossa i el desvergonyiment que havia mostrat davant el director. Però, tot i això, només va exclamar "Com et vas atrevir?! No ho hauries d’haver fet!" i va callar per sentir la part més interessant de l'explicació: la profecia i la interpretació que havia fet en Dumbledore.

- Harry repeteix la part que parla de qui morirà.

- Serà millor que te l'escrigui, Hermione, serà menys pesat i més pràctic.

Un cop va haver acabat d'escriure la profecia (amb una velocitat que deixava ben clar els cops que se l'havia repetit per a ell mateix), va anar passant de mà en mà fins que tots s'havien fet les seves conclusions i es preguntaven sobre el significat de certes parts.

- "I han de morir un a mans de l'altre perquè cap dels dos pot viure mentre visqui l'altre". Això es pot interpretar tal com ho ha fet en Dumbledore però jo li veig un altre significat -va comentar l'Hermione- veureu: tots dos sereu assassins i víctimes. - Va dir creant un silenci dens-.

Van estar molta estona comentant tots els punts. En especial del fet que serà senyalat com un igual i que tindrà un poder que el Senyor de les Forces del Mal no coneix. Van dir moltes coses i van fer moltes hipòtesis, però algun d'ells acabava trobant-li un punt feble.

La porta es va obrir i van entrar un parell de noies seguides per un noi alt. El noi i una de les noies eren pèl-rojos mentre que l'altre noia era castanya. En les seves cares es reflectia la seva preocupació per la resposta del seu amic.

- Què et passa Harry? Veníem a donar-te la benvinguda i ens tires una galleda d'aigua a sobre tan sols obrir la boca.- Va respondre-li la noia pel roja.

- No res, em pensava que havia -va dir mentre se li entristia l'expressió de la cara- perdut quatre persones en ves d'una, Ginny.

El noi i les noies es van mirar amb cares perplexes pel que acabava de dir el seu amic. Tot i que en el fons la castanya ja s'ho esperava.

- Harry, no pots pensar seriosament que ens havíem oblidat de tu. El que ens passava, i ens passa, és que no sabíem ben bé que dir-te per aliviar-te i vam decidir esperar que en Dumbledore et portés aquí, a Spinners End.

- Hermione, creus de debò que no sabies què dir-me? No em facis riure, el que et passa és que et feia por que jo reaccionés així -i tot traient la vareta i apuntant-la va dir- Petrificus totalus! No saps pas el mal que m'heu fet - va dir girant-se per mirar els altres dos- jo mai us he deixat de banda, sempre he comptat amb vosaltres i us he donat suport, o potser et vaig girar l'esquena, Hermione, quan et vas transformar amb una espècie de noia-gata? No. I a tu Ginny, què et vaig deixar de banda després que fossis posseïda pel diari d’en Rodlel? No. Tu tranquil Ron, no m’he pas oblidat de tu, a tercer, quant en Sírius transformat en gos se't va endur, ¿et vaig donar l'esquena, et vaig abandonar per què no sabia que podia fer? No! Per tant no em vingueu amb el cuento - i tot fent veu de nen petit va acabar dient- no sabia que et podia dir i no volia fer-ho malament.

Tan en Ron com la Ginny van fer la mateixa cara que l’Hermione, i això que ella estava petrificada. Una reacció tan brutal per part de'n Harry no se l'esperaven. I això que només havia estat el començament del seu rampell.

- A veure que et podria fer... Ja sé: Expulsiarmus! -En Ron va sortir disparat enrere i al xocar amb la paret va caure de cul al terra.

Mentrestant, la Ginny havia tret la vareta per si de cas. Tot i que, per ser sincers, no es creia el que veien els seus ulls ni el que sentien les seves orelles. De sobte en Harry es va girar cap a ella i, mentre aixecava la vareta, la Ginny li va cridar:

- Harry què et passa? No n’hi ha per tant! D'acord, t'hauríem d'haver escrit però no ho hem fet -va acabar de dir-li amb veu trista i amb ulls brillants de les llàgrimes que hi tenia esperant a caure galtes avall-. Si us plau reacciona! Què potser et vam deixar de banda el curs passat quant senties veus? NO! I quan ens vas dir de formar l'E.D. no et vam girar l'esquena tot i que ens jugàvem una expulsió de Hogwarts! I quan ens vas dir que t'esperéssim al bosc mentre anaves a... -va titubejar- la Conselleria, et vam fer cas? No, perquè et volíem ajudar! Harry, vinga! et necessitem i em sembla que tu també ens necessites per a estar a gust.

De cop en Harry es va quedar amb la boca oberta i, després de sacsejar-se el cap, es va tirar sobre la Ginny tot plorant a llàgrima viva i cridant: "es mort! Per culpa meva és mort!" i també " Per què? No es mereixia morir! Ara no, ara que podria gaudir de la llibertat". La Ginny en un primer moment no va saber què fer, però després, amb les galtes envermellides, el va abraçar i el va consolar tot amanyagant-li els cabells i dient-li paraules de consol a cau d'orella.

Mentre en Harry estava plorant en els braços de la Ginny, es va obrir la porta i va entrar una dona amb uns cabells de color argent. Va donar una mirada a l'habitació i va prestar especial atenció a una Hermione petrificada, a un Ron inconscient, arrapenjat contra una paret i finalment a la Ginny i en Harry. Avançà lentament envers aquests últims i quan estigué als seus peus, els digué:

- Què ha passat aquí? Qui ho ha fet?

En Harry es va passar la mà per la cara i després d'haver-se eixugat les llàgrimes es va apartar de la seva amiga i amb un fil de veu va dir:

- Em temo que jo Tonks, però ja ho arreglo ara.
Es va girar i va fer-li el contramalefici a l'Hermione i va anar a veure com es trobava en Ron.

- Ginny, què ha passat aquí? -va preguntar la Tonks-. Com és què en Harry ha...- va buscar la millor paraula- ha fet el que ha fet?

- Veuràs sembla que es pensava que l'havíem "tornat" a abandonar i que no volíem saber res d'ell. Llavors, quan l'Hermione li ha explicat que no li havíem escrit res perquè no sabíem com reaccionaria, s'ha posat furiós, ens ha començat a deixar com un uixec cul de tro i després per acabar la seva -tot aguantant-se les llàgrimes però fent una veu ofegada- benvinguda ens ha atacat per sorpresa.

Què em passa? Per què m'he comportat així? Han estat preocupats per mi i jo en lloc d'agrair-los que m'hagin vingut a veure tan bon punt s'han assabentat que havia arribat, els humilio i els ataco com si fossin enemics meus i no pas els meus millors amics. “I si només feien teatre?” li va dir una veueta en el seu cap. No, impossible! La Ginny s'ha preocupat per mi i, tot i que no m'ho mereixia, m'ha consolat i tot per la mort d’en Sírius. És això el que hauria fet la meva mare si hagués estat aquí o m'hauria castigat? Per què no m'ha atacat la Ginny? Per què ha intentat fer-me entrar en raó sense immobilitzar-me?

Es van sentir uns cops a la porta i la veu esporuguida de l'Hermione.

- Harry, podem passar amb la seguretat que no ens atacaràs.

- Endavant amics meus, passeu tranquils que no us faré cap mal.

La porta es va obrir i van entrar cohibits en Ron, l'Hermione i una Ginny espantada o avergonyida.

- No t'enfadis, ja ens ho pensàvem que t'ho estaves pas...

Però abans que pogués acabar de dir la frase en Harry la va interrompre.

- Perdoneu-me, no sé què m'ha passat. Estàs bé Ron? Sento haver-te atacat abans però... no, no sé per què ho he fet ni hi ha cap excusa que ho justifiqui. Sobre el que us he dit... no en feu cas, no sabia el que deia i encara menys ho penso. Així doncs...

- Així doncs, ara és el primer cop que ens veiem - va acabar-li la frase la Ginny amb un somriure trist- durant aquestes vacances.

He estat a punt de perdre'ls però m'haig de tranquil•litzar. Al vespre els explicaré la reunió que vaig tenir amb en Dumbledore i la profecia. Ara, ara ha començat realment l'estiu. Llàstima que no estiguis aquí Sírius, no sé el què haig de fer; i perdona'm, si no fos per mi encara estaries viu. T'he fallat pare, segur que tu ho hauries fet millor. Què puc fer sense tu Sírius, qui m'ensenyarà què haig de fer? Amb qui puc compartir les meves pors i inseguretats si no hi ets? Tu em comprenies, sabies el que pensava.

Un cop van entrar a la sala d'estar i els Dursley es van haver assegut –de fet només la Petúnia i el Vernon perquè en Dudley tan bon punt havia escoltat que hi havia un altre bruixot se n'havia anat a casa d'en Piers- va regnar durant uns moments un silenci tan imponent i dur que el sol fet de no aixecar-se i anar-se’n corrent era un gran mèrit.

- No els fa res si m'assec? - va preguntar en Dumbledore-. És que potser m'entretindré una mica parlant amb vostès, tot depèn del que els hi hagi explicat en Harry.

- No -va respondre en Vernon- asseguis i digui'ns el que ens has de dir tan resumit com puguis, no tenim gaire temps, som una família molt ocupada.

- D'això... professor Dumbledore, podríem anar-nos-en ara. És que dubto molt que el que els hi hagi d'explicar els importi i no vull que perdi el temps amb uns muggles medievals com ells.

- Com t'atreveixes a insultar-nos! - Va bramar el tiet Vernon- Tot el que tens és gràcies a nosaltres! T'hauríem pogut deixar en un orfenat, de petit, o millor encara -va dir sense en recordar-se que estava present en Dumbledore- al mig del carrer.

Un cop va haver dit això, en Vernon es va adonar que en Dumbledore encara hi era i tot espantat es va girar per mirar-lo. El vell que va veure tenia una mirada furiosa, però quan li va parlar ho va fer amb un to de veu molt cordial i educat, com si no hagués passat res.

- Senyor Dursley, en el fons té sort de les nostres lleis de secretisme, perquè sinó, em fa l'efecte que en Harry ja li hauria ensenyat a tractar-lo amb el respecte que és mereix; exactament amb el mateix respecte que li estic parlant.

- Professor Dumbledore, deixa'ls estar passo d'ells i faig la meva. No em molesten pas gaire més que el fet que en Llopin sigui un home llop -va dir en Harry, somrient al veure la cara d'esglai d'en Vernon.

- No, Harry, m'importa molt -va dir l'Albus mirant-lo com si estigués mirant al seu nét predilecte- i ara veig que ja fa anys que hauria d'haver vingut en persona a parlar amb ells. Però no he vingut a parlar d'això, sinó de coses més serioses. Suposo que en Harry no us ho ha dit però crec que ho han de saber: a finals de curs en Sírius, el seu padrí, va morir lluitant per protegir-lo. Tot i que en Harry no hauria d'haver fet el que va fer, ara, gràcies a la seva precipitació la comunitat màgica sap que Lord Voldemort ha tornat.

- A veure, això ja ens ho va dir per mitjà d'aquella... I pel que fa a aquell assassí està millor mort que viu i de fet això no té cap mena d'importància.

- Té la seva importància perquè aquest fet vol dir que en Harry corre perill, de moment Lord Voldemort actuava des de l'ombra, però ara que ja se sap que ha tornat, ja no s'amaga. Els misteriosos accidents que han passat en les darreres setmanes són obra d'ell i dels seus seguidors.

- Però de què li serveix fer això - va preguntar en Vernon- tothom no és un de vosaltres, no pintem res en la vostra societat o el que sigui.

-Tens raó, formem part de societats diferents però els Cavallers de la Mort...

- Els què?- Va interrompre en Vernon.

- Els Cavallers de la Mort és com s'autoanomenen els seguidors de Lord Voldemort. Continuant amb el que us deia, per ells aquest tipus d'accidents, al igual que matar, es una diversió, i si es tracta de muggles, doncs encara ho és més. Ara actuen lliurement i per tant és bastant probable que tard o d'hora vinguin tots a per en Harry i és per aquest motiu que me l'emporto i els comunico que he decidit, si vostès estan d'acord, ser el tutor del seu nebot.

- Ser el meu tutor?

-Sí, Harry. Bé senyors Dursley si ho accepten, en Harry se'n vindrà a viure amb mi i jo m'ocuparé del que necessiti. Naturalment, sempre que vulgui els podrà venir a veure. Si és que ho vol, cosa que dubto -va murmurejar per a si mateix-. Què us sembla la proposta?

Els Dursley estaven callats, reflexionant amb el que acabava de dir aquell vell bruixot. Per a en Vernon, allò era un somni fet realitat, quinze anys més tard del que volia, però al cap i a la fi, fet realitat. Ja no hauria d'ocupar-se d’ell, comprar-li roba, alimentar-lo i, per damunt de tot, el que més l'alegrava d'aquesta perspectiva era que per fi el tindria lluny de casa seva i dels seus respectables veïns. En canvi, la Petúnia pensava que després de tots aquells es faria estrany no veure'l a casa per l'estiu, tot i que això seria una millora per la seva família; a pesar de que en Harry foss el fill de la seva germana de sang i, per tant el seu nebot. Va mirar als ulls d'en Dumbledore i abans de poder formular-li la pregunta que tenia als llavis, ell va tombar la cara cap a ella i li va dir:

- Per si us interessa, m'he decidit a fer això perquè la protecció que li dóna la seva sang, senyora Dursley, gràcies a la màgia antiga que vaig invocar en aquesta casa, ja no serveix de res; Lord Voldemort ha trobat la manera de superar aquesta barrera, la qual a més de treure-li la protecció que li donava aquesta casa també el permet de tocar-lo. Teniu algun altre dubte?

Els Dursley es van mirar i quan en Vernon anava a contestar, en Harry va dir:

- Professor Dumbledore, sap el que està proposant? No hi ha pros que valguin! Fa quinze em tindria que haver adoptat, haver-se fet càrrec de mi i no ara!

- Per a nosaltres - va respondre ràpidament en Vernon- ja se'l pot endur, fer-se'n càrreg o el que li sembli millor per a ell.

- Harry hem de marxar, intentaré respondre totes les preguntes que em vulguis fer.

Van sortir de casa els Dursley i van pujar al Nitrèpid bus, que havia fet venir en Dumbledore tot aixecant la mà amb que fa servir la vareta.

- Bona nit professor Dumbledore, i naturalment bona nit Harry. D'això…

- Tenim pressa Stan - va interrompre en Dumbledore- volem anar a al Palau de Buckingham. Harry - va xiuxiuejar- et porto a Spinner's End.

Ja passava de mitjanit, quan un mussol molt elegant d'un pelatge gris pàl•lid va picar en una finestra del pis superior del número quatre del carrer Privet Drive. Un noi de quinze d'anys, que estava estirat al llit, va aixecar-se i va obrir la finestra. Acte seguit l’au va entrar i li va deixar caure una carta als peus. Se la va llegir ràpidament i se la va tornar a llegir una vegada i una altra amb uns ulls grans que demostraven sorpresa i curiositat. La carta era del director de la seva escola i el que li deia no tenia res a veure amb els estudis:

Apreciat Harry:

El dia de 30 de juliol et vindré a recollir a casa els teus tiets a les cinc en punt de la tarda. Avisa'ls de la meva vinguda i digue'ls també que no s'amoïnin que de seguida me n'aniré. Serà millor que tinguis el bagul a punt perquè te'n vindràs amb mi i no tornaràs a casa seva abans que comenci el nou curs.

Tingues present les noves mesures de seguretat, que per desgràcia no són suficients, per quan arribi.

Espero que et trobis bé i si tens cap pregunta o dubte demà te'l solucionaré si puc.

Atentament,

Albus Dumbledore.

En Harry va deixar la carta al costat del llit i es va estirar per continuar mirant el sostre. Tot l'estiu se l'havia passat estirat a la seva habitació sortint només per menjar i per anar al lavabo. No es podia treure en Sírius del cap, especialment que havia mort per culpa seva. Perquè ara, després d'haver pensat durant dies i dies i d'haver tret la ràbia de sobre, havia arribat a la conclusió que si s'hagués esforçat de debò amb l'oclumència potser en Sírius encara estaria viu, això sí, sempre i quan l'Snape fos veritablement fidel al director i en aquelles hores hagués intentat ensenyar-li de debò, cosa que dubtava. Quan no pensava en ell meditava sobre la profecia i el perquè va tenir que ser ell l'escollit pel Voldemort. No sabia com el podria vèncer ni si valia gaire la pena, ara que en Sírius no hi és.

Al matí es va aixecar cansat (no hi havia manera que pogués dormir més de 3 hores) i va baixar a esmorzar. Els Dursley no li van fer cap mena de cas, ell que ja estava acostumat i en el fons preferia que estiguessin callats, va agafar unes torrades i se les va untar, ja que sabia que tenia que menjar, tot i que no tingués gana des de la mort del seu padrí. Sabia que ho havia de superar però no sabia com.

Un cop va haver esmorzat va tornar a la seva habitació i al cap d'una estona va començar a preparar el bagul. Mentre se'l feia, pensava amb l'Hermione i amb en Ron, els seus millors amics, que no l'havien escrit amb tot el que portava de vacances. Només havia rebut un comunicat oficial parlant del retorn d'en Voldemort i de les mesures de seguretat, excessivament resumides i poc entenidores, que s'havien de prendre.

Un cop va haver ficat el mirall intercomunicador (un regal d’en Sírius) ja tenia fet el bagul i va mirar la boira que es veia a través de la finestra mentre es preguntava que significava. Havia aparegut a principis de juliol a tota la Gran Bretanya i des de llavors no havia desaparegut en cap .

A la tarda en Harry estava a l'habitació quan va sonar el timbre. Al cap d'uns moment el tiet Vernon va pujar a la seva habitació.

- Harry hi ha un vell que et vol veure, com sigui un d'aixonses, t'enteraràs de qui sóc jo quan se n'hagi anat.

En Harry va baixar i es va trobar amb una persona gran, alta, amb uns ulls blaus, que s'alegraven de veure'l, un nas tort i, sobretot, una llarga barba blanca que mostrava la gran experiència i saviesa que tenia el seu propietari; l'Albus Dumbledore.

- Bona tarda Harry, vostè es el senyor Dursley? Jo sóc l'Albus Dumbledore, el director de l'escola del seu nebot.

- D'això... bona tarda, què l'ha portat aquí?

- He vingut perquè haig de parlar amb vostès, senyors Dursley - la Petúnia havia sortit a veure qui era que demanava pel Harry- i naturalment amb en Harry, que se'n vindrà amb mi, si vostès hi estan d'acord.

- Doncs la veritat, avui no ens va bé, ja que esperem la visita de la meva germana. Però es pot endur en Harry, si vol.

- Miri senyor Dursley, sé que no espera a la seva germana ni a ningú, no sóc com vostè i per tant sé quan m'enganyen. I si entrem a la seva sala d'estar? - va preguntar en Dumbledore que havia estat tota aquesta estona al replà amb la porta oberta- que estarem millor i més segurs.

Un cop dit això en Vernon, molt espantat, es va apartar i el va deixar entrar a casa seva abans no demostrés el monstre que era i el fes quedar malament davant dels seus molt respectables veïns.