Ja feia dues hores que en Bill havia marxat a França. En Harry estava amb en Ron, a l'habitació de les noies, parlant sobre el que els havia dit el fill més gran dels Weasley, mentre la resta de l'Orde, quasi sencera, també discutien aquella misteriosa notícia, sense saber quina importància o repercussions podia tenir.

- A veure, Ron -va dir en Harry-, què saps exactament sobre la missió d'en Bill? Algú sap quina relació tenia amb la Fleur?

- Bé -va respondre en Ron-, es veu que abans de començar el curs passat la Fleur es va instal•lar aquí, a Londres, i gràcies al Dumbledore va trobar una persona que li ensenyés a parlar bé la nostra llengua; en Bill.

- Però per què ell?

- Harry, creiem que va triar en Bill per la seva edat i també perquè es molt obert - va dir la Ginny- i creia que estaria bé, ja que la Fleur ara treballa a Gringotts, que es coneguessin més i també ell, per les seves idees i gustos ja que la podria integrar bé, per tal que trobés poc a faltar les seves amigues i família.

- El que no sabem -va afegir l'Hermione- és la missió que tenia ("per variar" va murmurar en Ron), ni exactament quina relació tenia amb la Fleur.

- Què vols dir?

- Però si està claríssim! A ell li agrada -va exclamar la Ginny-, o potser ja surten i tot. Últimament se'l veu molt feliç i quasi sempre torna tard de les classes que li fa.

Van estar callats durant una estona fins que van sentir que la porta de la casa s'obria, llavors la Ginny va fer una proposta típica d'una autèntica Weasley.

- Hermione, passa'm una orella extensible; aquesta reunió l'hem de sentir! Deuen parlar de la vida del meu germà i això m'implica.

- Ah si? Que potser ets la seva mama? O ara em diràs que des de petita sempre has estat enamorada d'ell i que mai t'ha agradat certa persona que jo conec - va dir-li maliciosament, llençant una mirada al Harry.

- Què bah! -va exclamar amb una falsa rialla d'indiferència una Ginny emmaduixada- Si ho deia per si tenia que començar a pensar com consolar-te pel teu gran amor impossible.

- Em sembla que a partir d'ara hauré de vigilar amb qui vas -va replicar-li un Ron amb les orelles bullint-, ja fa un temps que et comportes d'una manera molt descarada.

- Ron! Té quinze anys, ja és gran per decidir amb qui va i com comportar-se. O potser prefereixes que provi un nou encanteri que he descobert per poder-te tenir controlat les vint-i-quatre hores del dia? No, oi? Doncs deixa-la tranquil•la. Té Ginny, aqui tens l'orella extensible.

La van fer baixar, lenta i silenciosament, sense pressa, amb compte que cap membre de l'Orde sospités el que estaven fent.

- Ai, nois! No deuríeu pensar que les podríeu utilitzar? De moment no us puc dir res perquè encara no hem acabat la reunió però, potser demà, si en Dumbledore no canvia de parer o no el convenç la vostra mare -va dir mirant en Ron i la Ginny-, us explicarà alguna cosa. Igualment segur que us n'assabentaríeu per alguna altra banda. Va, aneu a dormir (o com a mínim que ho sembli) que aviat acabarem i segur que la Molly vindrà a comprovar que estigueu dormint.

Dites aquestes paraules se'n va tornar cap a la reunió, deixant els nois bocabadats per la seva interrupció i pel que els acabava de dir. Un cop es van recuperar de la sorpresa, van decidir seguir el consell que els havia donat i van seguir parlant, però ara xiuxiuejant. Poca estona després van sentir un soroll que van interpretar com que la reunió ja s'havia acabat i que no trigaria gaire a fer acte de presència la senyora Weasley, per comprovar que no estaven dormint. Els nois van abandonar l'habitació i cadascú se'n va anar a la seva.

Al matí, quan en Harry es va despertar es va trobar a les noies, que havien tornat a la seva habitació, després de que la senyora Weasley s'hagués anat a dormir, a la vora del seu llit; s'havien adormit a mitja conversa sense adonar-se. "Quant que ha crescut des de l'últim cop que la vaig veure, cada cop està millor. I aquests llavis, el que donaria per besar-los. Els beso? No, aquest no és el moment i no en sortiria ben parat. Què em passa? Mai he sentit res per ella, però últimament no em trec del cap els seus cabells, la seva cara, la seva mirada, el seu cos, la seva veu, la seva... el seu tot. Les despertaré amb compte de no espantar-les i de no despertar en Ron, que segur que li faria tall saber que han dormit en els peus del meu llit."

Va mirar al sostre i al cap d'uns moments es va aixecar i es va acostar a la Ginny i suaument li va tustar l'espatlla.

- Ginny, desperta't. Ja és de dia. Ahir us vau adormir a la meva habitació sense que ens adonéssim.

La Ginny entre badalls va preguntar "Harry? Quèèèèèè - no es va poder aguantar un badall- passa? Deixa'm dormir.

- Ginny, estàs a la meva habitació. Has dormit als peus del llit, del meu llit.

- Que què?! -va exclamar al entendre les paraules que acabava d’escoltar- Per què no m'has despertat abans?! Ha vingut la meva mare? -va preguntar envermellint i ja desperta del tot.

- No, encara no. Desperta l'Hermione, que jo ja despertaré en Ron. No els trobes macos?- va preguntar amb una veu tota estranya, assenyalant-los, ell estava amb el cap recolzat sobre el pit d'ella i amb un somriure radiant.

- Què vols que et digui, semblen un cranc i una castor - va respondre-li amb un somriure maliciós.

Als cinc minuts l'Hermione, tota vermella, ja s'havia despertat i ja havia entrat a la seva habitació. Entre la Ginny i en Harry van dur al Ron a la seva. Un cop van estar tots als seus respectius llits, la senyora Weasley va aparèixer a l'ala on es trobaven les habitacions.