Van travessar el jardinet en direcció a la casa. En Harry no va poder evitar girar-se més d'un cop per contemplar l'arbre d'Horace Slughorn, i el seu curiós fullatge, d'un color tant inusual per un arbre. "Era veritat aquella llegenda? No, no podia ser certa. Però, què hi deu haver de verídic en ella?" -es preguntava en Harry-, "Què poden voler dir aquelles últimes paraules, en que es menciona l'Horace Slughorn?"

Quan van entrar a la cuina la senyora Weasley se'n va anar directe cap als fogons, per comprovar com estaven els plats que estava preparant, i que havia abandonat per anar a cercar en Harry i companyia. Per sort no se li havien cremat i tots estaven quasi enllestits; mentre paressin taula ja acabarien d'estar a punt.

- Nois, aneu preparant la taula. Ron, Hermione, ja sabeu on estan les estovalles i la vaixella, indiqueu-li en el Harry, i que us ajudi.

- Mare, per què no ho fas tu? Nosaltres, encara no ens deixen fer màgia fora de Hogwarts -va replicar la Ginny- i en canvi tu amb menys d'un minut ja ho hauries fet.

- Quanta gent serem? -es va afanyar a preguntar l'Hermione, després de veure la furiosa mirada que la senyora Weasley havia adreçat a la Ginny, tement-se una nova baralla entre aquells dos caràcters tant forts-. No ens fa res fer-ho nosaltres.

- Gràcies Hermione; tant de bo la Ginny s'assemblés més a tu. Avui serem vint-i-dos, contant-nos a nosaltres cinc. Vosaltres dos- va dir assenyalant en Ron i en Harry- a veure si us moveu i no deixeu tota la feina per les noies, que vosaltres també ho sabeu fer.

Dites aquestes paraules, tots van començar a parar taula, mentre anaven remugant per no poder fer màgia i pel mal caràcter de la senyora Weasley. En el Harry li estranyava aquella Ginny que s'havia trobat aquí, a Spinners End, "cada dia té més caràcter i és més atrevida; faré bé de no buscar-li les pessigolles. Encara que per ser sincer, m'agrada més aquesta Ginny que no pas la que vaig conèixer a la meva primera estada al Cau".

Un cop van haver acabat de parar la taula, la senyora Weasley els va anunciar que el menjar ja estava a punt i que algun d'ells anés a avisar als membres de l'Orde, que estesin a la sèu, que baixessin a dinar.

- Ja hi anirem en Harry i jo -va respondre l'Hermione, mentre els feia un senyal en el Ron i la Ginny, dient-los que ja els ho explicaria- així li ensenyo on són les principals habitacions.

- Molt bé, però no t'entretinguis que si no es refredarà el menjar.

L'Hermione va sortir de la cuina guiant a un Harry tot desconcertat. Ella va conduir el seu amic cap a les golfes i no pas a buscar els membres de l'Orde. En Harry que sospitava que la seva amiga en tramava alguna es va aturar de sobte.

- Va Harry! No t'aturis, vull parlar amb tu un moment i si no ens afanyem la senyora Weasley sospitarà que no només hem anat a buscar els seus companys.

- On anem?!
- A una habitació que hi ha aquí a tocar. Va afanyat!

I tot agafant-lo de la mà el va tibar i el va mig arrossegar fins a tombar el corredor i aturar-se davant la porta que tenien al davant. Al obrir-la en Harry es va trobar en una habitació normal; no estava massa il•luminada i tenia les parets de pedra, transmetent la falsa sensació de seguretat que irradiava aquell edifici, en un racó hi havia un moble i per tot arreu del terra es trobaven objectes trencats o espatllats, alguns dels quals no els havia vist mai ni tenia la més mínima idea de per què servien.

- Harry, què t'ha dit la Tonks?

- I a tu? -va respondre tot recelós i encuriosit.

- A mi? - va contestar-li ficant-se lleument vermella.

- Si, o potser no m'ho vols dir?

- T'ho explicaré, t'ho prometo, però primer digues-m'ho tu. Vull assegurar-me d'una cosa, i creu-me que si no m'equivoco t'agradarà saber-ho.

- A veure si de debò m'interessa el que hagis descobert. Bé, la Tonks m'ha preguntat per mi; pels meus sentiments, la meva vida escolar, i en general per la meva vida privada. I ho ha fet d'una forma molt barroera i falsa "Harry -va dir fent una veu aguda de dona i mofant-se d'ella- saps què vull ser la teva amiga? Em pots dir els teus secrets més íntims, jo te'ls guardaré". Però per qui em pren?! Per un imbècil?!

- Just el que pensava. Ella...

- Però ara diga’m el que t'ha preguntat a tu, i si saps el que els ha preguntat als altres dos, doncs també.

- Harry, -va sospirar- presta'm atenció i recorda't del que ara et diré. La Tonks, suposo que seguint ordres d'en Dumbledore o de la senyora Weasley, pretén esbrinar quins sentiments sentim els uns per altres, vaja si algú de nosaltres està enamorat o està sortint -va dir envermellint-se lleument-, per tal de poder, segons el meu parer, "guiar-nos i aconsellar-nos" per tal que siguem feliços.

- Però que t'empatolles! Això seria... això seria....

-Sí; una violació de la intimitat. Vés en compte, no sé si es capaç de fer legilimància o si sap algun altre mètode per conèixer el que la gent pensa o sent.

- Què t'ha preguntat? I què li has respost?

L'Hermione va trigar una mica a respondre, li volia explicar, però no tot, algunes de les coses que li havia preguntat, i que ella havia contestat o com havia reaccionat, no volia que ningú ho sabés. Quan li va respondre ho va fer pausadament, vigilant el que deia i amb una carona al més pur estil cabells Weasley.

- Ja et pots imaginar el que em va preguntar. Va voler tenir una xerrada amb mi de mare a filla (com si jo no tingués una mare!), justificant-se que com que la meva mare és muggle no sap algunes coses sobre les adolescents magues.

- Com ara? -va preguntar tot encuriosit en Harry.

- No t'ho penso dir, són coses de dones. També em va preguntar com em sentia i si m'agrada algun noi -va afegir augmentant un xic la seva escalfor corporal-. Llavors vaig decidir posar fi a la conversa.
Però va, ja t'he dit el que et volia dir ara segueix-me i a avisem als membres que es troben aquí.

Tot seguit el va conduir per uns passadissos i després de trucar a algunes habitacions van tornar cap a la cuina, un cop ja havien avisat a tothom que la taula ja estava preparada. La benvinguda que van rebre per part de la senyora Weasley no va ser massa agradable.

- Bé, ara que per fi ja estem tots -va dir adreçant una de les seves mirades al Harry i a l'Hermione- ja podem començar. Per cert, com és que heu trigat tant?

- Ah, per res, m'he entretingut un pèl ensenyant-li en el Harry les principals habitacions.

- Si tu ho dius.

A la taula en Harry estava assegut al costat d'en Ron i al davant de les noies. A l'altre punta de la taula estaven la senyora Weasley i la Tonks xiuxiuejant i mirant de reüll als nois. La resta dels membres xerraven entre ells i de tant en tant algun s'adreçava al Harry. Al mig de l'àpat van sentir que s'obria la porta de fora i tots, espantats, es van aixecar dels seus seients i van preparar les varetes.

- Nois, no feu cap bajanada -els va xiuxiuejar la Tonks- seguiu-me que sortirem a fora.

- No cal -va respondre en Harry, també amb un xiuxiueig-. Si hi ha cap batalla nosaltres no ens quedarem de braços plegats.

Un cop va haver dit això es va començar a obrir la porta. En Harry va aixecar la vareta, apuntant cap allà i en el moment que es va obrir del tot, va exclamar:

- Expulsiarmus! -i tot seguit, un cop va haver desarmat aquella persona, sense fixar-se en qui era- Petrificus totalus!

- Harry! Què fas?! És en Bill! No pots atacar tant a la lleugera!

- En Bill? I què fot ell aquí?

- Harry!! Una mica d'educació!

- Només he dit el que penso, si molesto ja me'n vaig i us deixo a soles amb ell perquè l'aviseu de fins a quin punt sóc perillós.

- No es tracta d'això. Segur que ha passat alguna cosa important, sinó no hauria vingut fins aquí ara que... ara que complia una missió.

- Es tracta de la Fleur. -va anunciar un Bill que acabava de ser desembruixat per l'Hermione.

- La llegenda de l'arbre de qui? -va preguntar en Harry.

- La llegenda de l'arbre d'Horace Slughorn. Escolta'm -va dir la Ginny- que ja veuràs com t'agradarà, i mentrestant ens relaxarem del tot.

Davant del silenci d'en Harry i després de consultar-ho, amb una mirada amb en Ron i l'Hermione, i rebre el seu consentiment amb un cop de cap, va començar a relatar-li la llegenda.

- Fa molt de temps la comunitat màgica (no només l'anglesa, sinó tota l’europea) estava en crisi per culpa d'una terrible guerra. En aquella època quatre mags molt reconeguts van decidir fundar una escola. L'escola va triomfar, va ser acceptada per la comunitat i el nivell educatiu va ser força elevat.
Però com sempre passa, les coses mai poden anar bé per sempre -i quan van malament sempre poden agreujar-se- la situació va empitjorar; els alumnes van arribar a una competició tan dura i crua, que semblava que no s'ensenyés res, que només estiguessin allà per la protecció que els atorgaven les parets de l'escola. Tot i la gran amistat que havien compartit els fundadors, la situació va fer que recolzessin els seus alumnes.

- Els seus alumnes? A què et refereixes?

- No se sap ben bé. És creu que cada fundador ensenyava a uns alumnes determinats. Qui sap, és una llegenda, no té perquè ser certa.

- T'equivoques Ginny.

- Mentida! -va interrompre amb un crit, el que anava a dir l'Hermione- No hi ha cap prova que recolzi que aquesta llegenda sigui certa. Bé.... l'arbre no vol dir res- va afegir en veure l'Hermione dirigir una mirada cap a l'arbre i tornant a mirar-la- pot ser que algú s'ho inventés en veure la seva aparença única.

- Ginny, hauries de moderar-te i no interrompre a la gent quant parla. T'anava a dir que totes les llegendes tenen unes arrels reals. És probable, bé, jo no me la crec - va dir, mentre se li envermellien gairebé imperceptiblement les galtes, en veure la mirada d'incredulitat que li adreçaven en Ron i la seva germana-, però no deixa de ser digne de ser relatada.

- I si discutiu després i li acabeu d'explicar la llegenda? -va remugar en Ron.

- Tens raó Ron, és un fet molt rar, però tens raó.- va riure-se'n la Ginny, mentre a ell se li enrogien les orelles-. Per on anava? Ah si, ja me'n recordo.
I l'ambient entre ells es va anar enterbolint, dels bons amics que eren un parell van començar a barallar-se de mala manera, utilitzant els seus alumnes, per demostrar a l'altre que eren millors, tot animant-los a combatre's. Un bon dia, al mig d'un curs escolar, un d'ells va abandonar tot irat l'escola. Tot i que un d'ells, uns dies més tard va anar a cercar-lo perquè tornés, no va tornar i no es va saber res més d'aquell que l'havia anat a buscar. Els dos fundadors restants, van reaccionar en un principi de manera diferent, un era partidari d'anar a cercar-lo i fer-li pagar ben cara la mort d'aquella bona persona, amb qui havien mantingut tants bons moments. L'altre va decidir esperar a saber que havia passat realment, ja que no hi havia cap prova física que demostrés que havia hagut un assassinat.
Va passar un temps i d'aquell desgraciat no en van rebre cap notícia. El seu rival va sortir de l'escola, per trobar la veritat i arreglar els problemes de l'escola. Uns problemes que van anar augmentant, ja que la meitat dels alumnes no tenien el seu "general" i no hi havia manera de controlar-los, d'altra banda eren masses alumnes per dues persones i calia anar a trobar nous professors. No li va costar massa descobrir que havia passat amb el seu vell camarada assassinat.

- Com ho va saber?

- Ai, Harry. No se sap. És una llegenda i per tant només és una probabilitat d'una història que potser va ocórrer, i com és natural, i d'esperar, hi ha fragments de la història que es desconeixen.

- Com tu diguis, Enciclopèdia viva, mai t'equivoques, ja no me'n recordava.

- Harry! No et passis! - es va emprenyar en Ron- Si no deixes de fer preguntes la Ginny mai podrà acabar de narrar-te la llegenda.

- Bé, com anava dient - va seguir la pèl roja-. Va decidir que ara que sabia la veritat, no es podia quedar de braços creuats i va enllestir, tan ràpid com va poder, les seves obligacions acadèmiques. Un cop va haver tornat a l'escola va explicar a l'altre fundador el que havia descobert, el qual tot dolgut va acceptar que es fes un combat per tal que la justícia fes la seva.
Els dos rivals es van trobar i van decidir que resoldrien les seves coses l'endemà en una vall propera. Tal com era costum en aquella época els dos van aparèixer amb les seves armadures i les seves armes. L'assassí, com a bon ensinistrador que havia estat sempre, va dur la seva mascota (quina era? Això ningú ho sap) i l'altre va dur l'espasa que des de generacions havia posseït la seva família. El combat va ser molt dur i molt igualat. Hores després que hagués començat els dos estaven exhausts i nafrats. Llavors l'animal es va aixecar en tota la seva estatura i s'anava a deixar caure sobre el jove justicier, quan de sobte, l'altre fundador amb un encanteri ben potent va deslliurar el seu amic del problema que suposava aquell animal. Tot i així l'assassí duia avantatge, ja que mentre l'altre lluitava contra la seva mascota ell li podia anar llençant maleficis, però amb penes i treballs el seu antic amic el va anar apallissant, fins que amb un forta descàrrega el va partir en dos, venjant així la mort injusta d'aquell antic amic que sense haver fet mai distincions havia estat assassinat per un home impur.
No obstant això, el jove victoriós havia rebut tantes ferides que la mort se li acostava amb un somriure per treure'l d'aquest món i dur-lo fins als seus avantpassats. Abans de morir en braços de l'altre fundador va tenir temps de demanar-li que amagués la seva espasa en un lloc que ningú, excepte els seus descendents, la pogués trobar.
L'únic fundador que quedava viu va amagar l'espasa en un objecte d'aquell que amb honor feia poc havia mort, i el va dotar de poders i el va omplir amb els ideals de cada fundador; fet això va abandonar l'escola per no tornar-hi mai. Va marxar i en unes terres llunyanes va plantar un arbre i va dir davant dels presents: "Aquesta acció és la viva imatge de la tècnica que he creat i desenvolupat", dit aquestes paraules la seva ànima va abandonar el seu cos. Quan això va passar, tots els present van sentir una misteriosa veu que deia "Horace Slughorn, un cop moris, l'ànima que acabes de veure marxar tornarà per participar, sempre que ho cregui necessari, en la història fent que un bàndol guanyi o surti el menys malferit possible". Aquell arbre es va anomenar l'Arbre d'Horace Slughorn.

- Això és impossible! -va exclamar en Harry- No pot pas ser.

-Ja ens n'havíem adonat - va replicar-li, una Hermione encara dolguda per les paraules del seu amic-. Però no negaràs que és una història preciosa.

- Tens raó, és una història preciosa. M'agradaria saber què té de veritat si és que en té alguna cosa.

Dit això, va aparèixer la senyora Weasley, tota preocupada, després d'assabentar-se de les converses que havien tingut cada un amb la Tonks.

- Au va nois, ja conversareu més tard, ja tinc fet el sopar i després hi haurà reunió de l'Orde.

- Ara mateix hi anem mare.

- Perfecte Ron. Va Harry, rei, afanyat que t’he fet uns quants dels teus plats preferits.

Se'n van anar tots junts i mentre en Harry pensava en la llegenda es va oblidar de la conversa que havia tingut amb la Tonks

En Harry va anar baixant les escales i travessant els corredors, sense gens d'entusiasme i reflexionant sobre tot el que li havia dit en Dumbledore i sobre el seu comportament, d'aquells últims dos dies.

En Kreacher ara em pertany, però jo el que voldria fer és matar-lo pel que ha fet. Si no fos per ell en Sírius encara estaria aquí amb mi. Però d'altra banda em pot ser molt útil tenir-lo, mai se sap si necessitaré que algú faci alguna cosa perillosa, ell seria el candidat perfecte i si morís no perdria res. Els Malfoys els interessa aquesta casa. Bé! Tot i que amb l'experiment d'en Dumbledore, amb en Kreacher, ha quedat clar, o això espero, que jo sóc l'hereu. Però d'altra banda els Malfoy tenen masses bones relacions i potser encara podran fer quelcom per quedar-se-la. Ja! Què s'ho pensin! Si cal aniran un darrera l'altre a trobar-se amb els seus avantpassats; total sense ells el món rutllarà millor. Però no puc anar matant a tot aquell que em faci nosa. Potser si els intimido, demostrant-los qui sóc jo en realitat i de que sóc capaç, ja n'hi haurà prou. A veure si és veritat i el professor Dumbledore m'ensenya tot el que sap, per poder fer front a tot aquell que se'm posi al davant i derrotar finalment en Voldemort. Què m'està passant? Últimament em comporto d'una manera estranya; no hauria d'haver estat tan agressiu. Però s'ho mereixien. Què em passa? No, no em passa res; deuen ser paranoies meves. Sírius, per què no tornes? Et trobo tan a faltar.

Un cop va arribar a l'habitació on havia deixat en Ron i les noies, la porta se li va obrir davant dels nassos i una cosa força gran va topar amb ell alhora que deia:

- No n'has de fer res! Sóc prou gran per fer el que vulgui, tan si t'agrada com si no! I no em diguis que això no està bé perquè és la meva vida! A més tu què saps de.... de mi! - adonant-se que xocava amb algú, es va disculpar i va sortir corrents.

En Harry es va girar per veure qui havia topat amb ell però no va ser a temps de veure qui havia estat. Va treure el cap per la porta i es va estranyar en veure que, fos qui fos, s'havia enfadat amb la Tonks. Ella feia una cara d'astorament, com si no es pogués creure el que acabava de passar. Tan era el que hagué passat, l'últim que volia en aquell moment era que la Tonks s'adonés de la seva presència. Així tan silenciosament com va poder es va apartar de la porta i va començar a allunyar-se. Però no va ser-hi a temps.

- Harry? Passa Harry, és la teva habitació.

- No, gràcies. Suposo que preferirà quedar-se una estona sola i no vull molestar; a més, volia parlar amb en Ron i l'Hermione.

- No, si no molestes. De fet m'agradaria parlar amb tu també.

- Amb mi? També?

- Sí, Harry. Acabo de parlar amb en Ron, l'Hermione i.... i la Ginny. I ara voldria parlar amb tu.

Així que he topat amb la Ginny... Déu ni do el caràcter que té encara que m’agradaria saber que li deu haver dit la Tonks.

- Què és el que em vol preguntar? - Va dir tranquil•lament en Harry.

- Res en concret -va començar a dir, tot posant-se, lleument nerviosa- com t'han anat les vacances, què tal l'escola, amb els companys i amb les companyes.

- Què?! - va exclamar en Harry. Però que s'empatolla! I a ella que l'importa la meva vida. La meva vida és meva i en faig el que vull, sense donar explicacions a ningú. Bé, sempre que puc-. Per què ho vol saber? - va preguntar-li mentre començava a serrar els punys.

- Per res en concret - va dir d'una manera que ni ella mateixa s'ho creia-, per si et passa alguna cosa o vols parlar d’algun tema, com ara que t'atreu alguna noia i no saps que fer, i no saps pas a qui explicar-li, doncs que ho pots fer amb mi.

- No, no tinc res per explicar-te i si tingués alguna cosa li recomanaria que s'esperés asseguda a que li expliqui.- Va respondre-li tot tranquil i amb un to tan fred que la va deixar quasi petrificada.

- Harry? - va xiuxiuejar, esglaiada- Què no et trobes bé?

- Ja ho crec que em trobo! No tens ni idea de fins a quin punt estic content de ser orfe.! Perdó, no em recordava que m'han adoptat amb setze anys de retard i que haig de fer bots d'alegria. Ah! I si abans he estat groller ho sento no m'havia recordat de ser-ho abans.

Dit això va abandonar a grans gambades la seva habitació, deixant una Tonks més trastornada i impressionada de la que s'havia trobat en tornar de la xerrada amb en Dumbledore. Va tombar pel corredor i va entrar travessant la cuina sense fer cas de la senyora Weasley -"Tu també Harry? Però que us passa a tots?!"- i sortint per una porta que donava a un pati. Estava tan enfadat i tan concentrat en trobar als seus amics, que ni es va adonar que en aquell edifici, tan poc previsible, hi havia un pati, força més gran del que tenien els Weasley al Cau.

El pati estava constituït per un terreny, força extens, d'herba, sense cap gnom, o almenys a simple vista. Cap a l'oest hi havia una explanada, que formava una mena de bosc (era massa gran per anomenar-lo bosquet, però massa petit per ser un bosc), en el qual hi havia un arbre que ressaltava per pertànyer a una espècie de la qual ell n'era l'únic representant. Cap al nord hi havia un hort, amb uns arbustos i unes plantes que no eren impossibles de trobar en el món muggle i en el màgic no eren fàcils de trobar. A uns vint metres a l'est hi havia un pou en el qual s'albiraven les siluetes de tres persones.

En Harry es va dirigir cap a les siluetes que es veien al costat del pou. Va anar-hi a pas viu i ben decidit a descobrir de que havia parlat la Tonks amb tots ells, o tal com sospitava amb cadascú. En arribar-hi, van callar de cop, cosa que va irritar a un Harry ja irritat.

- Hola Harry! Que tal t'ha anat amb en Dumbledore?- va preguntar una Hermione amb una veu de falsa felicitat, fent com qui s'interessa per una cosa importantíssima.

- Ha estat molt interessant; però el que realment m'ha cridat l'atenció ha estat el que m'he trobat quan he tornat a la meva habitació. -En veure les cares de despistats que feien, els va preguntar -. Què no sabeu de que us parlo?

- ... No. Què ha passat? - va respondre-li un Ron amb les orelles vermelles, que no va saber amagar el seu mal humor.

- Doncs que algú ha topat amb mi -la Ginny es va fregar l'espatlla esquerra amb la mà dreta-, i resulta que ella s'acabava d'acomiadar, amb unes paraules molt simpàtiques i educades, de la Tonks.

- I ja està? Això és tot? -va demanar la Ginny amb una brillantor perillosa als ulls.

- No, que bah! Llavors la Tonks m'ha, més ben dit, ha intentat interrogar-me sobre la meva vida privada. De què heu parlat amb ella?

- Harry, ara no és el millor moment perquè parlem d'això. Fem un volt pel bosc - va afanyar-se a afegir l'Hermione en veure que en Harry anava replicar, d'una manera molt poc agradable, si s'ha de jutjar per la cara que feia- i allà ja t'explicarem que li hem dit, o almenys jo t'ho diré, és que ha parlat amb nosaltres per separat.

Es van encaminar, tots quatre, cap a l'arbreda. L'aire pur que respiraven i el ventijol que feia, juntament amb el cant exquisit d'alguna au, va fer que, tots ells, es relaxessin, es posessin en ordre les idees i reflexionessin un xic sobre la xerrada que havien tingut amb aquella Tonks desconeguda, per tots ells. Van arribar fins aquell meravellós arbre i es van aturar sota la seva ombra.

- Harry saps la història d'aquest arbre?

- No, Ginny -va respondre un xic mosquejat.

- Doncs escolta'm que t'agradarà. Deixa'm explicar-te la llegenda de l'arbre d'Horace Slughorn.

Un cop en Kreacher va haver sortit de l'habitació, per ordre del seu amo, cap dels dos va dir res. En Harry estava tranquil·litzant-se i en Dumbledore reflexionava sobre el canvi tant bestial que acabava de veure en el Harry; no en el de la seva maduresa sinó el del seu caràcter o, més ben dit, el de la seva actitud. No ho entenia, va pensar d'utilitzar legilimància per intentar esbrinar a que es devia aquell canvi, però va decidir no fer-ho, no volia violar la intimitat d'en Harry, a no ser que fos per algun assumpte seriós.

El primer en parlar va ser el director, tot i que ho féu amb una veu un pèl insegura.

- Bé Harry, et volia, i ho penso fer, parlar d'algun tema més, però abans m'agradaria que em responguessis a una pregunta que em preocupa i que ja te l'hauria d'haver fet; ¿has tingut algun problema aquest estiu, ja a casa dels teus tiets o bé aquí?

En Harry es ruboritzà una mica en recordar la seva cruel i agressiva actuació durant el seu retrobament amb els seus millors amics. Però va mirar de treure-hi importància, per tal de sentir-se més bé, pensant en que ells ja l'havien perdonat i havien oblidat aquell fet, o si més no, intentaven no tenir-ho present.

- No, però... Dumbledore -va rectificar abans d’anomenar-lo pel seu títol- no he tingut cap problema amb els Dursley, o com a mínim res pitjor que el dels altres estius.

- I aquí? Has tingut cap problema amb en Ron o amb l'Hermione o amb qualsevol membre de l'orde del Fènix?

- No, com ja saps, fa poc que estic i no he tingut cap problema -va dir amb un to normal, però amb un cert matís de por i d'indiferència-. Per què m'ho preguntes?

- Ai Harry -va sospirar en Dumbledore- se't nota que vols canviar de tema, però tot i així et respondré, em preocupa que puguis tenir algun problema o qualsevol cosa t'inquieti. -Va respondre-li envés de donar-li el vertader motiu; la seva preocupació pel seu comportament agressiu, sense justificació, d'uns moments abans-.

- No et preocupis per mi, dedica’t totalment a descobrir els plans de Lord Voldemort per tal de poder-los-hi frustrar.

- Parlant d'en Voldemort. Has rebut ja el fulletó informatiu de la Conselleria, sobre quines mesures de seguretat hem de prendre?

- Sí. I si algú salva la vida gràcies a ells, l'endemà serà ell el conseller d'afers màgics.

-Veig que no els trobes gaire encertats -va cometar-hi amb un somriure ben divertit als llavis-, jo de fet dono per segur que tots aquells consells ja els sabien totes les famílies de bruixots. Hi ha algun aspecte que no et quedés massa clar?

- Ja ho sabia tot; bé, quasi tot. Què són els bulks? Vaig entendre que eren uns éssers vius invisibles que es poden ficar dintre el teu cos.

- És comprensible. Mira Harry, els bulks, tal com has entès, són éssers invisibles que no pots veure. Però més que ficar-se dins teu, el que fan és habitar-hi.

- Habitar-hi?

- Sí. Perquè ho entenguis bé, cal que t'expliqui el seu origen. Els bulks són la materialització de la voluntat d'un bruixot, d'un bruixot molt poderós.

- Vols dir que són com uns patronus però diferents?

- Ets molt agut Harry, són similars; el patronus és la materialització d'un sentiment feliç i un bulk ho és de la voluntat del bruixot i el que fan és satisfer la voluntat del seu creador. Lord Voldemort el que vol és controlar a la gent, per això els bulks que ell ha fet, quan habiten dins d'un cos es barregen i controlen, seguint els desitjos que reben en cada moment del seu creador, la voluntat de la persona posseïda, a més a més de transmetre tota la informació nova que descobreixen; és a dir tot el que fa referència a la víctima.

- Però què es pot fer per protegir-se?

- És difícil, quant se't fica dintre un bulk, triga un parell d'hores a acostumar-se al cos físic que està ocupant i la víctima nota de sobte que li puja la temperatura i a vegades li falla un pèl la memòria.

- Llavors és molt difícil protegir-se i més perillós ser-ne la víctima.

- Tens tota la raó. Tens cap més dubte?

- No.

- Bé, perquè et vull parlar dels plans de l'orde del Fènix. Fins que no siguis major d'edat no et podràs allistar -es va apressar a dir en Dumbledore, veient la cara de determinació d'en Harry, el qual estava començant a obrir a la boca-. En aquests moments estem col·laborant amb la conselleria, la qual s'ha mostrat molt interessada en garantir la màxima protecció possible a Hogwarts, tot i que fa més el que vol que no pas el que li recomanem. Com potser ja saps, el nou consell d'afers màgics, en Seifer Squall, abans era el cap de la unitat d'aurors. Ell és un home dur, difícil d'intimidar i un hàbil intimidador, a més a més, com ja deus suposar, és un home que està acostumat a estar sempre sota una gran pressió, de poca estimació a un despatx i tan enamorat de les hores necessàries per preparar una missió com de l'acció i velocitat de desenvolupament. Ja ho sabies tot això?

- Sí, quan em vaig assabentar que el nou conseller era l'ex-cap del departament d'aurors em vaig llegir tots els articles que el mencionaven. Vostè com creu que ho farà?

- Ai, Harry, que difícil se't fa tractar-me de tu -tot i aquest comentari, en Harry continuava mirant en Dumbledore ple d'interès per saber la seva opinió-. L'Squall no negarà qualsevol possible perill o problema que se li comuniqui, però si bé això és bo -va dir en veure la cara de satisfacció i il•lusió d'en Harry- com a estrateg confia massa en que les coses aniran tan bé com ell espera sense tenir gaire en compte els possibles problemes a que es pot trobar el seu pla. Jo miraré de supervisar tots els plans d'acció que el•labori, tot i això crec que hem fet un bon canvi.

Es va fer un silenci trencat pel soroll de les onades de les parets i pels sorolls que arribaven de baix. Tots dos estaven pensant sobre el futur de la comunitat de bruixots amb l'Squall com a dirigent. En Harry estava convençut que entre en Dumbledore capitanejant l'Orde del fènix i el nou conseller en Voldemort no deuria estar massa content.

- Harry és tard i estic segur que deus estar cansat després d'aquesta llarga xerrada i que deus voler reflexionar sobre tot el que hem estat comentant.

- Sí, Dumbledore, tot i que hi ha més qüestions que voldria parlar amb tu.

- Crec, Harry, que de moment ja t'he explicat prou coses noves, prou importants com per deixar passar el temps abans de parlar de nous assumptes.

- D'acord, bona nit.

- Bona nit Harry.

En Harry va sortir del despatx i va començar a creuar el passadís cap a les escales per arribar a la seva habitació i parlar amb en Ron, l'Hermione i potser també amb la Ginny. Mentrestant, en Dumbledore continuava reflexionant sobre els possibles motius pels quals en Harry s'havia comportat, en alguns moments, amb tanta agressivitat. Al final va decidir parlar amb la Tonks per mirar si ella li podia aclarir si havia passat alguna cosa entre els més joves d'aquella casa.

El silenci que va seguir l'afirmació d'en Dumbledore, va ser trencat per ell mateix.

- Si realment ets l'hereu d'en Sírius, en Kreacher ara és propietat teva i t'ha d'obeir tan si vol com si no.

- No! No vull veure en Kreacher! No vull ser el seu propietari! No es mereix viure! - va anar exclamant en Harry tot enfurismat- És el culpable de la mort d'en Sírius! Bé... juntament amb mi.

Mentre en Harry cridava, deixant via lliure, una vegada més, a la seva ràbia, en Dumbledore el mirava calmadament, comprovant que en Harry reaccionava tal com s'esperava. Però quan va sentir les últimes paraules, plenes de tristesa i de resignació, es va sorprendre en adonar-se que en Harry havia madurat i havia començat a assolir saviesa, a base de reflexionar sobre les seves decisions i les veritables conseqüències que havien tingut. I per un moment, el va veure com si fos en Yitan.

- Harry, per què dius que els dos sou responsables de la seva mort?

- Perquè és la veritat. -En Dumbledore se'l va mirar amb més atenció i es va concentrar per fer legilimància, sense que en Harry se n'adonés.- En Kreacher va revelar informació als Malfoy i això va permetre a en Voldemort ordir el pla que em va dur a la Conselleria. Ja sé que si ens va trair va ser pel despreci amb que el tractava en Sírius. - Va dir en veure que en Dumbledore, probablement, l'anava a corregir-. I també és culpa meva, perquè no vaig seguir les seves (perdó, les teves) instruccions i no vaig esforçar-me gens per aprendre oclumència. I després per no reflexionar sobre les opcions que tenia per assegurar-me de que la meva visió era vertadera.

En Dumbledore, tot i no demostrar-ho, no es feia creus del que estava sentint, i del que veia gràcies a la legilimància. En Harry havia madurat molt més del que s'havia pensat en un primer moment; però no era això, no el reconeixia, no veia a aquell noi que tenia davant seu com el Harry que ell coneixia; davant seu tenia un home madur conscient de la importància de cada decisió i capaç de reconèixer, i acceptar, els seus errors. Realment la mort d'en Sírius, més que mal i dolor, havia despertat, en el Harry, la saviesa que tothom té però que no se manifesta fins que un envelleix i ja ha viscut un gran repertori de situacions diferents.

- Tens raó, Harry. Els tres heu tingut el vostre paper en la seva mort; però l'únic culpable sóc jo. Em vaig equivocar mantenint en Sírius tancat, i encara més, en un lloc que detestava, envés de deixar-lo sortir de tant en tant. També em vaig equivocar quan vaig decidir que l'Snape et fes classes d'oclumència. I, sobretot, tal com et vaig dir a finals de juny, en haver estat feble i no haver-te revelat abans la profecia. No obstant això, tornem a l'assumpte de la seva herència. Entenc que en Kreacher no et caigui bé i no en vulguis saber res d'ell. Però perquè siguis el seu amo no vol dir que hagi de viure amb tu o l'hagis de veure sovint.

-Què vols dir? Què és el que en puc fer d'ell? Perquè no em ve gens de gust veure'l més de l'indispensable, i si pot ser menys, millor.

- Ara faré aparèixer en Kreacher, si tu ets el seu amo haurà d'obeir qualsevol ordre que li donis. Si la obeeix, podràs ordenar-li el que vulguis que ell obeirà opini el que opini. Vols que fem aquesta prova?

- L'haig de fer. No vull que cap Malfoy entri mai a la seva mansió, i ens aniria bé disposar-ne.

- Magnífic. Ara el faré aparetre, si us plau controlat i no facis cap disbarat, sap masses coses com perquè la Narcissa el pugui tenir a casa.

Tot fent un moviment amb la vareta en Dumbledore va fer aparèixer en Kreacher. L’elf era tal com el recordava en Harry, excepte pel fet que no volia estar allà i que havia deixat els seus renecs i comentaris ofensius, per cridar exactament el que volia.

- En Kreacher no vol estar aquí! En Kreacher pensa tornar amb la seva mestressa ara que el seu fill indigne i els seus amics no hi són!

- Kreacher, la Walburga fa molt que és morta - va dir-li en Dumbledore- i el seu fill, en Sírius- "Ell no és digne de ser anomenat així!"- li ha deixat tot al Harry, el teu nou amo.

- És mentida! L'amo d'en Kreacher és la senyora Black i actualment ¡la família Malfoy!
En Kreacher no vol saber res d'en Harry ni de ningú que tingui a veure amb en Sírius!

- Calla! Qui et penses que ets?!- va intervenir en Harry, vermell de ràbia i amb els punys closos- En Sírius no et mereixia! T'hauries de sentir honorat perquè en Dumbledore t'ha parlat! Calla! No parlis d'en Sírius mai més davant meu! Ho has entès?! Calla!

En Kreacher va intentar respondre però no va poder obrir la boca, era com si una força extraordinària estigués actuant i li impedís obrir-la. En veure que actuaven damunt seu, els poders exclusiu de l'amo d'un elf, es va tirar al terra i va començar a recargolar-se i donar voltes. Es sentia insultat.

- Para! Aixeca't!

De cop va para de moure's i a contracor, com si alguna cosa l'obligués, es va aixecar.

- En Kreacher vol anar amb els Malfoy! En Kreacher pensa anar-se'n amb els Malfoy!

- Només cal que els tornis a mencionar-los i sabràs qui sóc jo- va murmurar-li en Harry, amb un xiuxiueig tan sinistre i intimidador com els de l'Snape-. Petrificus totalus! A veure si els tornes a mencionar.

- Harry! Aquesta no és manera de comportar-se. No n'hi ha per perdre els estreps.- va dir en Dumbledore preguntant-se que li passava al Harry. No és normal que sigui tan violent poc després d'haver parlat com si ja hagués viscut la vida-. Abaixa la vareta, Harry.

- No. Encara no li facis el contramalefici- va dir en veure que movia la vareta i apuntava en Kreacher-. Abans vull que decidim què és el millor que puc fer amb ell.

- Què és el que voldries fer amb ell?

- No ho sé. Però mantenir-ho lluny dels Malfoy i de mi. Als Weasley els aniria bé tenir un elf domèstic; però no el penso deixar amb ells, a saber que els hi faria.

- Estic d'acord. Seria un turment pels dos. Amb els teus tiets no em faria res enviar-ho, però degut a les lleis de secretisme no ho podem fer.

- El puc deixar aquí? No serà per sempre, només fins que se m'acudeixi què puc fer amb ell.

- Per mi no hi ha cap problema però serà millor que primer li diguis totes les prohibicions que ha de tenir.

- Molt bé, ja pot desfer el malefici -un cop en Dumbledore va alliberar en Kreacher de la petrificació-. No pots sortir d'aquest edifici sense el meu permís o el d'algun Weasley o en Dumbledore. Tampoc pots canviar res sense permís. I tens prohibit ficar-te en contacte amb qualsevol que no sigui de l'Orde del Fènix.

- En Kreacher farà el que voldrà.

- Calla!

I un cop més la boca se li va tancar sense que pogués fer res per evitar-ho. Tot cabrejat va decidir que faria el que pogués per burlar el Harry.