- La llegenda de l'arbre de qui? -va preguntar en Harry.

- La llegenda de l'arbre d'Horace Slughorn. Escolta'm -va dir la Ginny- que ja veuràs com t'agradarà, i mentrestant ens relaxarem del tot.

Davant del silenci d'en Harry i després de consultar-ho, amb una mirada amb en Ron i l'Hermione, i rebre el seu consentiment amb un cop de cap, va començar a relatar-li la llegenda.

- Fa molt de temps la comunitat màgica (no només l'anglesa, sinó tota l’europea) estava en crisi per culpa d'una terrible guerra. En aquella època quatre mags molt reconeguts van decidir fundar una escola. L'escola va triomfar, va ser acceptada per la comunitat i el nivell educatiu va ser força elevat.
Però com sempre passa, les coses mai poden anar bé per sempre -i quan van malament sempre poden agreujar-se- la situació va empitjorar; els alumnes van arribar a una competició tan dura i crua, que semblava que no s'ensenyés res, que només estiguessin allà per la protecció que els atorgaven les parets de l'escola. Tot i la gran amistat que havien compartit els fundadors, la situació va fer que recolzessin els seus alumnes.

- Els seus alumnes? A què et refereixes?

- No se sap ben bé. És creu que cada fundador ensenyava a uns alumnes determinats. Qui sap, és una llegenda, no té perquè ser certa.

- T'equivoques Ginny.

- Mentida! -va interrompre amb un crit, el que anava a dir l'Hermione- No hi ha cap prova que recolzi que aquesta llegenda sigui certa. Bé.... l'arbre no vol dir res- va afegir en veure l'Hermione dirigir una mirada cap a l'arbre i tornant a mirar-la- pot ser que algú s'ho inventés en veure la seva aparença única.

- Ginny, hauries de moderar-te i no interrompre a la gent quant parla. T'anava a dir que totes les llegendes tenen unes arrels reals. És probable, bé, jo no me la crec - va dir, mentre se li envermellien gairebé imperceptiblement les galtes, en veure la mirada d'incredulitat que li adreçaven en Ron i la seva germana-, però no deixa de ser digne de ser relatada.

- I si discutiu després i li acabeu d'explicar la llegenda? -va remugar en Ron.

- Tens raó Ron, és un fet molt rar, però tens raó.- va riure-se'n la Ginny, mentre a ell se li enrogien les orelles-. Per on anava? Ah si, ja me'n recordo.
I l'ambient entre ells es va anar enterbolint, dels bons amics que eren un parell van començar a barallar-se de mala manera, utilitzant els seus alumnes, per demostrar a l'altre que eren millors, tot animant-los a combatre's. Un bon dia, al mig d'un curs escolar, un d'ells va abandonar tot irat l'escola. Tot i que un d'ells, uns dies més tard va anar a cercar-lo perquè tornés, no va tornar i no es va saber res més d'aquell que l'havia anat a buscar. Els dos fundadors restants, van reaccionar en un principi de manera diferent, un era partidari d'anar a cercar-lo i fer-li pagar ben cara la mort d'aquella bona persona, amb qui havien mantingut tants bons moments. L'altre va decidir esperar a saber que havia passat realment, ja que no hi havia cap prova física que demostrés que havia hagut un assassinat.
Va passar un temps i d'aquell desgraciat no en van rebre cap notícia. El seu rival va sortir de l'escola, per trobar la veritat i arreglar els problemes de l'escola. Uns problemes que van anar augmentant, ja que la meitat dels alumnes no tenien el seu "general" i no hi havia manera de controlar-los, d'altra banda eren masses alumnes per dues persones i calia anar a trobar nous professors. No li va costar massa descobrir que havia passat amb el seu vell camarada assassinat.

- Com ho va saber?

- Ai, Harry. No se sap. És una llegenda i per tant només és una probabilitat d'una història que potser va ocórrer, i com és natural, i d'esperar, hi ha fragments de la història que es desconeixen.

- Com tu diguis, Enciclopèdia viva, mai t'equivoques, ja no me'n recordava.

- Harry! No et passis! - es va emprenyar en Ron- Si no deixes de fer preguntes la Ginny mai podrà acabar de narrar-te la llegenda.

- Bé, com anava dient - va seguir la pèl roja-. Va decidir que ara que sabia la veritat, no es podia quedar de braços creuats i va enllestir, tan ràpid com va poder, les seves obligacions acadèmiques. Un cop va haver tornat a l'escola va explicar a l'altre fundador el que havia descobert, el qual tot dolgut va acceptar que es fes un combat per tal que la justícia fes la seva.
Els dos rivals es van trobar i van decidir que resoldrien les seves coses l'endemà en una vall propera. Tal com era costum en aquella época els dos van aparèixer amb les seves armadures i les seves armes. L'assassí, com a bon ensinistrador que havia estat sempre, va dur la seva mascota (quina era? Això ningú ho sap) i l'altre va dur l'espasa que des de generacions havia posseït la seva família. El combat va ser molt dur i molt igualat. Hores després que hagués començat els dos estaven exhausts i nafrats. Llavors l'animal es va aixecar en tota la seva estatura i s'anava a deixar caure sobre el jove justicier, quan de sobte, l'altre fundador amb un encanteri ben potent va deslliurar el seu amic del problema que suposava aquell animal. Tot i així l'assassí duia avantatge, ja que mentre l'altre lluitava contra la seva mascota ell li podia anar llençant maleficis, però amb penes i treballs el seu antic amic el va anar apallissant, fins que amb un forta descàrrega el va partir en dos, venjant així la mort injusta d'aquell antic amic que sense haver fet mai distincions havia estat assassinat per un home impur.
No obstant això, el jove victoriós havia rebut tantes ferides que la mort se li acostava amb un somriure per treure'l d'aquest món i dur-lo fins als seus avantpassats. Abans de morir en braços de l'altre fundador va tenir temps de demanar-li que amagués la seva espasa en un lloc que ningú, excepte els seus descendents, la pogués trobar.
L'únic fundador que quedava viu va amagar l'espasa en un objecte d'aquell que amb honor feia poc havia mort, i el va dotar de poders i el va omplir amb els ideals de cada fundador; fet això va abandonar l'escola per no tornar-hi mai. Va marxar i en unes terres llunyanes va plantar un arbre i va dir davant dels presents: "Aquesta acció és la viva imatge de la tècnica que he creat i desenvolupat", dit aquestes paraules la seva ànima va abandonar el seu cos. Quan això va passar, tots els present van sentir una misteriosa veu que deia "Horace Slughorn, un cop moris, l'ànima que acabes de veure marxar tornarà per participar, sempre que ho cregui necessari, en la història fent que un bàndol guanyi o surti el menys malferit possible". Aquell arbre es va anomenar l'Arbre d'Horace Slughorn.

- Això és impossible! -va exclamar en Harry- No pot pas ser.

-Ja ens n'havíem adonat - va replicar-li, una Hermione encara dolguda per les paraules del seu amic-. Però no negaràs que és una història preciosa.

- Tens raó, és una història preciosa. M'agradaria saber què té de veritat si és que en té alguna cosa.

Dit això, va aparèixer la senyora Weasley, tota preocupada, després d'assabentar-se de les converses que havien tingut cada un amb la Tonks.

- Au va nois, ja conversareu més tard, ja tinc fet el sopar i després hi haurà reunió de l'Orde.

- Ara mateix hi anem mare.

- Perfecte Ron. Va Harry, rei, afanyat que t’he fet uns quants dels teus plats preferits.

Se'n van anar tots junts i mentre en Harry pensava en la llegenda es va oblidar de la conversa que havia tingut amb la Tonks