En Harry va anar baixant les escales i travessant els corredors, sense gens d'entusiasme i reflexionant sobre tot el que li havia dit en Dumbledore i sobre el seu comportament, d'aquells últims dos dies.

En Kreacher ara em pertany, però jo el que voldria fer és matar-lo pel que ha fet. Si no fos per ell en Sírius encara estaria aquí amb mi. Però d'altra banda em pot ser molt útil tenir-lo, mai se sap si necessitaré que algú faci alguna cosa perillosa, ell seria el candidat perfecte i si morís no perdria res. Els Malfoys els interessa aquesta casa. Bé! Tot i que amb l'experiment d'en Dumbledore, amb en Kreacher, ha quedat clar, o això espero, que jo sóc l'hereu. Però d'altra banda els Malfoy tenen masses bones relacions i potser encara podran fer quelcom per quedar-se-la. Ja! Què s'ho pensin! Si cal aniran un darrera l'altre a trobar-se amb els seus avantpassats; total sense ells el món rutllarà millor. Però no puc anar matant a tot aquell que em faci nosa. Potser si els intimido, demostrant-los qui sóc jo en realitat i de que sóc capaç, ja n'hi haurà prou. A veure si és veritat i el professor Dumbledore m'ensenya tot el que sap, per poder fer front a tot aquell que se'm posi al davant i derrotar finalment en Voldemort. Què m'està passant? Últimament em comporto d'una manera estranya; no hauria d'haver estat tan agressiu. Però s'ho mereixien. Què em passa? No, no em passa res; deuen ser paranoies meves. Sírius, per què no tornes? Et trobo tan a faltar.

Un cop va arribar a l'habitació on havia deixat en Ron i les noies, la porta se li va obrir davant dels nassos i una cosa força gran va topar amb ell alhora que deia:

- No n'has de fer res! Sóc prou gran per fer el que vulgui, tan si t'agrada com si no! I no em diguis que això no està bé perquè és la meva vida! A més tu què saps de.... de mi! - adonant-se que xocava amb algú, es va disculpar i va sortir corrents.

En Harry es va girar per veure qui havia topat amb ell però no va ser a temps de veure qui havia estat. Va treure el cap per la porta i es va estranyar en veure que, fos qui fos, s'havia enfadat amb la Tonks. Ella feia una cara d'astorament, com si no es pogués creure el que acabava de passar. Tan era el que hagué passat, l'últim que volia en aquell moment era que la Tonks s'adonés de la seva presència. Així tan silenciosament com va poder es va apartar de la porta i va començar a allunyar-se. Però no va ser-hi a temps.

- Harry? Passa Harry, és la teva habitació.

- No, gràcies. Suposo que preferirà quedar-se una estona sola i no vull molestar; a més, volia parlar amb en Ron i l'Hermione.

- No, si no molestes. De fet m'agradaria parlar amb tu també.

- Amb mi? També?

- Sí, Harry. Acabo de parlar amb en Ron, l'Hermione i.... i la Ginny. I ara voldria parlar amb tu.

Així que he topat amb la Ginny... Déu ni do el caràcter que té encara que m’agradaria saber que li deu haver dit la Tonks.

- Què és el que em vol preguntar? - Va dir tranquil•lament en Harry.

- Res en concret -va començar a dir, tot posant-se, lleument nerviosa- com t'han anat les vacances, què tal l'escola, amb els companys i amb les companyes.

- Què?! - va exclamar en Harry. Però que s'empatolla! I a ella que l'importa la meva vida. La meva vida és meva i en faig el que vull, sense donar explicacions a ningú. Bé, sempre que puc-. Per què ho vol saber? - va preguntar-li mentre començava a serrar els punys.

- Per res en concret - va dir d'una manera que ni ella mateixa s'ho creia-, per si et passa alguna cosa o vols parlar d’algun tema, com ara que t'atreu alguna noia i no saps que fer, i no saps pas a qui explicar-li, doncs que ho pots fer amb mi.

- No, no tinc res per explicar-te i si tingués alguna cosa li recomanaria que s'esperés asseguda a que li expliqui.- Va respondre-li tot tranquil i amb un to tan fred que la va deixar quasi petrificada.

- Harry? - va xiuxiuejar, esglaiada- Què no et trobes bé?

- Ja ho crec que em trobo! No tens ni idea de fins a quin punt estic content de ser orfe.! Perdó, no em recordava que m'han adoptat amb setze anys de retard i que haig de fer bots d'alegria. Ah! I si abans he estat groller ho sento no m'havia recordat de ser-ho abans.

Dit això va abandonar a grans gambades la seva habitació, deixant una Tonks més trastornada i impressionada de la que s'havia trobat en tornar de la xerrada amb en Dumbledore. Va tombar pel corredor i va entrar travessant la cuina sense fer cas de la senyora Weasley -"Tu també Harry? Però que us passa a tots?!"- i sortint per una porta que donava a un pati. Estava tan enfadat i tan concentrat en trobar als seus amics, que ni es va adonar que en aquell edifici, tan poc previsible, hi havia un pati, força més gran del que tenien els Weasley al Cau.

El pati estava constituït per un terreny, força extens, d'herba, sense cap gnom, o almenys a simple vista. Cap a l'oest hi havia una explanada, que formava una mena de bosc (era massa gran per anomenar-lo bosquet, però massa petit per ser un bosc), en el qual hi havia un arbre que ressaltava per pertànyer a una espècie de la qual ell n'era l'únic representant. Cap al nord hi havia un hort, amb uns arbustos i unes plantes que no eren impossibles de trobar en el món muggle i en el màgic no eren fàcils de trobar. A uns vint metres a l'est hi havia un pou en el qual s'albiraven les siluetes de tres persones.

En Harry es va dirigir cap a les siluetes que es veien al costat del pou. Va anar-hi a pas viu i ben decidit a descobrir de que havia parlat la Tonks amb tots ells, o tal com sospitava amb cadascú. En arribar-hi, van callar de cop, cosa que va irritar a un Harry ja irritat.

- Hola Harry! Que tal t'ha anat amb en Dumbledore?- va preguntar una Hermione amb una veu de falsa felicitat, fent com qui s'interessa per una cosa importantíssima.

- Ha estat molt interessant; però el que realment m'ha cridat l'atenció ha estat el que m'he trobat quan he tornat a la meva habitació. -En veure les cares de despistats que feien, els va preguntar -. Què no sabeu de que us parlo?

- ... No. Què ha passat? - va respondre-li un Ron amb les orelles vermelles, que no va saber amagar el seu mal humor.

- Doncs que algú ha topat amb mi -la Ginny es va fregar l'espatlla esquerra amb la mà dreta-, i resulta que ella s'acabava d'acomiadar, amb unes paraules molt simpàtiques i educades, de la Tonks.

- I ja està? Això és tot? -va demanar la Ginny amb una brillantor perillosa als ulls.

- No, que bah! Llavors la Tonks m'ha, més ben dit, ha intentat interrogar-me sobre la meva vida privada. De què heu parlat amb ella?

- Harry, ara no és el millor moment perquè parlem d'això. Fem un volt pel bosc - va afanyar-se a afegir l'Hermione en veure que en Harry anava replicar, d'una manera molt poc agradable, si s'ha de jutjar per la cara que feia- i allà ja t'explicarem que li hem dit, o almenys jo t'ho diré, és que ha parlat amb nosaltres per separat.

Es van encaminar, tots quatre, cap a l'arbreda. L'aire pur que respiraven i el ventijol que feia, juntament amb el cant exquisit d'alguna au, va fer que, tots ells, es relaxessin, es posessin en ordre les idees i reflexionessin un xic sobre la xerrada que havien tingut amb aquella Tonks desconeguda, per tots ells. Van arribar fins aquell meravellós arbre i es van aturar sota la seva ombra.

- Harry saps la història d'aquest arbre?

- No, Ginny -va respondre un xic mosquejat.

- Doncs escolta'm que t'agradarà. Deixa'm explicar-te la llegenda de l'arbre d'Horace Slughorn.