En obrir els ulls unes hores més tard, l'Amarant, es va trobar un nas tort sota uns ulls blaus que no semblaven gaire amistosos, encara que potser es devia al fet que pertanyien a l'Albus Dumbledore, el gran enemic de Lord Voldemort, l'amo, o més ben dit el senyor, dels cavallers de la mort.

- Què faig aquí? Per què m'heu tancat?

Va dir sense demostrar la por que li feia trobar-se davant d'un dels tres líders, d'aquells temps. A diferencia de quan es trobava amb l'Innominable, aquell cop no era la seva intenció parlar amb un bruixot tant poderós com en Dumbledore. Això sí, ja tenia un pla mig pensat per sortir-se'n.

- Per començar, aquí qui fem les preguntes som nosaltres i tu les respons -va contestar un home de mitjana edat, que sens dubte era del costat d'en Dumbledore-. Què feies allà? Fixa't bé en el lloc on ens trobem i contesta'ns ràpid i pobre de tu com ens enganyis que ho sabrem que per alguna cosa som professionals.

L'habitació on es trobaven, si és que pot rebre aquest nom, estava com aïllada; no hi havia parets ni res, només una foscor que ho envoltava tot. Malgrat l'obscuritat hi havia una llum molt forta que no venia de cap lloc però il·luminava els tamborets on estaven asseguts i una taula, en la qual una arranjaploma apuntava tot el que es deia a la manera del seu propietari. L'habitació en concret no era normal i no calia saber gaire per adonar-se'n.

- Anava a passar la nit, per alguna cosa és un hostal.

- Fem-ho millor amb un paralitzador de pensaments- va xiuxiuejar un home d'uns vint anys- no ens podrà mentir i no serà il·legal com ho seria el veritaserum.

- Perfecte- va respondre amb un xiuxiueig el seguidor d'en Dumbledore- però fes-ho ràpid no li donem més temps per pensar.

De sobte el jove va dir:

- Petrificus Mentalus!

En rebre la brisa d'aire que havia provocat l'encanteri, a l'Amarant se li van quedar els ulls en blanc uns segons.

- Quin és el teu nom?- va preguntar l'home de mitjana edat- I, què hi feies a Hogsmeade?

- El meu nom és Rudolph -va respondre l'Amarant- i estava buscant un hostal barat on passar la nit.

- D'acord, ha passat alguna cosa estranya allà a Hogsmeade? -va preguntar-li el jove-. On vas decidir passar la nit?

- Vaig anar al Cap de Senglar i just quan estava buscant l'habitació que m'havien donat, un home ha sortit d'una habitació i m'ha començat a cridar.

- Per què et va cridar aquell home? -va preguntar l'home de mitjana edat- I recorda que som professionals que ens adonarem si menteixes. Què et va cridar?

- No sé perquè em va començar a cridar, tot dient que estava espiant i que parés de fer-ho!

- O sigui que et va acusar d'estar espiant. -Va comentar l'home jove-. Estaves espiant?

- No.

L'home jove va sospirar i va preguntar; com si fes bastant que ho volgués preguntar:

- Vas sentir quelcom en alguna habitació?

- Alguna cosa vaig sentir, qui no ha escoltat res mentre camina?

- A veure, ets imbècil o què! - va exclamar l'altre home- Què vas sentir?!

- Vaig sentir una veu tota estrafolària i molt greu -va respondre l'Amarant un xic espantat pels crits que li acabàvem de fer- que deia unes paraules sense sentit.

- Quines paraules vas sentir? -va preguntar, tot interessat, l'home jove- Pensa-t'ho el temps que et faci falta.

L'Amarant o en Rudolph va estar pensant uns cinc minut abans no va respondre. Els dos homes, que no li van treure els ulls de sobre, van poder contemplar un home espantat reflexionant i intentant recordar el que havia sentit abans de ser estabornit. Però quan va respondre, va dir:

- No me'n recordo exactament de les paraules que he sentit, però diria que era una cosa així com que algú havia de venir i podria fer no sé que. També que naixerà de no sé qui que ha fet no sé què. I que això passarà el setè no sé què.

- A veure, com t'hem de dir que ens diguis la veritat d'una puta vegada! -Va cridar l'home més gran fora de sí- Què som professionals no uns estudiants amb bolquers!

- No vaig entendre res i no recordo bé el que vaig sentir -va exclamar en Rudolph tot nerviós- Si fóssiu professionals (com dieu que sou) sabríeu que no menteixo.

- Hem esbrinat la teva capacitat mental -va respondre fredament el jove tot i que un pèl preocupat- i sabem que has tingut temps de pensar que ens tenies que dir abans no t'he paralitzat la ment.

- Enllunat -va dir l'altre home- potser caldrà que sàpiga de que som capaços. Deixa'm fer a mi.

L'Enllunat, tot preocupat, va deixar-lo fer ja que no tenia tanta experiència com en tenia l'altre. Tot i això, no les tenia totes, no és normal que un perdi els estreps d'aquesta manera, encara que hi hagin motius, com en aquest cas.

- Desapareto braços! -Va dir tot sulfurat el desconegut- I ara respon d'una maleïda vegada: què vas sentir?!

- No ho sé no vaig entendre el què volia dir.

Va dir tot plorant d'humiliació i desesperació:

- Sagro, deixa'l -va dir l'Enllunat- no crec que en sàpiga res més.

- Un moment, abans me'n vull assegurar del tot. Guilid!

Un raig fi, d'aparença sòlida va sortir de la vareta d'en Sagro i va traspassar el genoll de l'Amarant. El qual va fer un crit de dolor mentre, sorprenentment, no li sortia sang. Això sí, el dolor que li feia el minúscul foradet del genoll es podia comparar amb el dolor del malefici del suplici, tot i que aquest malefici si és legal.

-Sagro! - Va exclamar l'Enllunat- T'has passat! No ni havia per tant.

En Sagro no va fer cas a l'Enllunat i va seguir amb la seva.

- Digues!! -va bramar en Sagro- què vas escoltar?!

- Res! Però pel que més vulgueu, cureu-me! no puc aguantar més aquest dolor. Això és inhumà!

- Va Sagro, anem-nos-en, no sap més del que ha dit -va dir l'Enllunat després de fer el contramalefici.

-D'acord, però abans el trec d'aquí.

Un cop va dir això, en Sagro va murmurar "no ha passat res i tot això ho has somiat. Virai!" Amb això l'Amarant o en Rudolph va desaparèixer i ell juntament amb l'Enllunat van sortir de la nova habitació. Perquè aquell lloc s'havia convertit en una sala de parets de pedra sense finestres i amb tres torxes.