Ja passava de mitjanit, quan un mussol molt elegant d'un pelatge gris pàl•lid va picar en una finestra del pis superior del número quatre del carrer Privet Drive. Un noi de quinze d'anys, que estava estirat al llit, va aixecar-se i va obrir la finestra. Acte seguit l’au va entrar i li va deixar caure una carta als peus. Se la va llegir ràpidament i se la va tornar a llegir una vegada i una altra amb uns ulls grans que demostraven sorpresa i curiositat. La carta era del director de la seva escola i el que li deia no tenia res a veure amb els estudis:

Apreciat Harry:

El dia de 30 de juliol et vindré a recollir a casa els teus tiets a les cinc en punt de la tarda. Avisa'ls de la meva vinguda i digue'ls també que no s'amoïnin que de seguida me n'aniré. Serà millor que tinguis el bagul a punt perquè te'n vindràs amb mi i no tornaràs a casa seva abans que comenci el nou curs.

Tingues present les noves mesures de seguretat, que per desgràcia no són suficients, per quan arribi.

Espero que et trobis bé i si tens cap pregunta o dubte demà te'l solucionaré si puc.

Atentament,

Albus Dumbledore.

En Harry va deixar la carta al costat del llit i es va estirar per continuar mirant el sostre. Tot l'estiu se l'havia passat estirat a la seva habitació sortint només per menjar i per anar al lavabo. No es podia treure en Sírius del cap, especialment que havia mort per culpa seva. Perquè ara, després d'haver pensat durant dies i dies i d'haver tret la ràbia de sobre, havia arribat a la conclusió que si s'hagués esforçat de debò amb l'oclumència potser en Sírius encara estaria viu, això sí, sempre i quan l'Snape fos veritablement fidel al director i en aquelles hores hagués intentat ensenyar-li de debò, cosa que dubtava. Quan no pensava en ell meditava sobre la profecia i el perquè va tenir que ser ell l'escollit pel Voldemort. No sabia com el podria vèncer ni si valia gaire la pena, ara que en Sírius no hi és.

Al matí es va aixecar cansat (no hi havia manera que pogués dormir més de 3 hores) i va baixar a esmorzar. Els Dursley no li van fer cap mena de cas, ell que ja estava acostumat i en el fons preferia que estiguessin callats, va agafar unes torrades i se les va untar, ja que sabia que tenia que menjar, tot i que no tingués gana des de la mort del seu padrí. Sabia que ho havia de superar però no sabia com.

Un cop va haver esmorzat va tornar a la seva habitació i al cap d'una estona va començar a preparar el bagul. Mentre se'l feia, pensava amb l'Hermione i amb en Ron, els seus millors amics, que no l'havien escrit amb tot el que portava de vacances. Només havia rebut un comunicat oficial parlant del retorn d'en Voldemort i de les mesures de seguretat, excessivament resumides i poc entenidores, que s'havien de prendre.

Un cop va haver ficat el mirall intercomunicador (un regal d’en Sírius) ja tenia fet el bagul i va mirar la boira que es veia a través de la finestra mentre es preguntava que significava. Havia aparegut a principis de juliol a tota la Gran Bretanya i des de llavors no havia desaparegut en cap .

A la tarda en Harry estava a l'habitació quan va sonar el timbre. Al cap d'uns moment el tiet Vernon va pujar a la seva habitació.

- Harry hi ha un vell que et vol veure, com sigui un d'aixonses, t'enteraràs de qui sóc jo quan se n'hagi anat.

En Harry va baixar i es va trobar amb una persona gran, alta, amb uns ulls blaus, que s'alegraven de veure'l, un nas tort i, sobretot, una llarga barba blanca que mostrava la gran experiència i saviesa que tenia el seu propietari; l'Albus Dumbledore.

- Bona tarda Harry, vostè es el senyor Dursley? Jo sóc l'Albus Dumbledore, el director de l'escola del seu nebot.

- D'això... bona tarda, què l'ha portat aquí?

- He vingut perquè haig de parlar amb vostès, senyors Dursley - la Petúnia havia sortit a veure qui era que demanava pel Harry- i naturalment amb en Harry, que se'n vindrà amb mi, si vostès hi estan d'acord.

- Doncs la veritat, avui no ens va bé, ja que esperem la visita de la meva germana. Però es pot endur en Harry, si vol.

- Miri senyor Dursley, sé que no espera a la seva germana ni a ningú, no sóc com vostè i per tant sé quan m'enganyen. I si entrem a la seva sala d'estar? - va preguntar en Dumbledore que havia estat tota aquesta estona al replà amb la porta oberta- que estarem millor i més segurs.

Un cop dit això en Vernon, molt espantat, es va apartar i el va deixar entrar a casa seva abans no demostrés el monstre que era i el fes quedar malament davant dels seus molt respectables veïns.