La porta es va obrir i van entrar un parell de noies seguides per un noi alt. El noi i una de les noies eren pèl-rojos mentre que l'altre noia era castanya. En les seves cares es reflectia la seva preocupació per la resposta del seu amic.

- Què et passa Harry? Veníem a donar-te la benvinguda i ens tires una galleda d'aigua a sobre tan sols obrir la boca.- Va respondre-li la noia pel roja.

- No res, em pensava que havia -va dir mentre se li entristia l'expressió de la cara- perdut quatre persones en ves d'una, Ginny.

El noi i les noies es van mirar amb cares perplexes pel que acabava de dir el seu amic. Tot i que en el fons la castanya ja s'ho esperava.

- Harry, no pots pensar seriosament que ens havíem oblidat de tu. El que ens passava, i ens passa, és que no sabíem ben bé que dir-te per aliviar-te i vam decidir esperar que en Dumbledore et portés aquí, a Spinners End.

- Hermione, creus de debò que no sabies què dir-me? No em facis riure, el que et passa és que et feia por que jo reaccionés així -i tot traient la vareta i apuntant-la va dir- Petrificus totalus! No saps pas el mal que m'heu fet - va dir girant-se per mirar els altres dos- jo mai us he deixat de banda, sempre he comptat amb vosaltres i us he donat suport, o potser et vaig girar l'esquena, Hermione, quan et vas transformar amb una espècie de noia-gata? No. I a tu Ginny, què et vaig deixar de banda després que fossis posseïda pel diari d’en Rodlel? No. Tu tranquil Ron, no m’he pas oblidat de tu, a tercer, quant en Sírius transformat en gos se't va endur, ¿et vaig donar l'esquena, et vaig abandonar per què no sabia que podia fer? No! Per tant no em vingueu amb el cuento - i tot fent veu de nen petit va acabar dient- no sabia que et podia dir i no volia fer-ho malament.

Tan en Ron com la Ginny van fer la mateixa cara que l’Hermione, i això que ella estava petrificada. Una reacció tan brutal per part de'n Harry no se l'esperaven. I això que només havia estat el començament del seu rampell.

- A veure que et podria fer... Ja sé: Expulsiarmus! -En Ron va sortir disparat enrere i al xocar amb la paret va caure de cul al terra.

Mentrestant, la Ginny havia tret la vareta per si de cas. Tot i que, per ser sincers, no es creia el que veien els seus ulls ni el que sentien les seves orelles. De sobte en Harry es va girar cap a ella i, mentre aixecava la vareta, la Ginny li va cridar:

- Harry què et passa? No n’hi ha per tant! D'acord, t'hauríem d'haver escrit però no ho hem fet -va acabar de dir-li amb veu trista i amb ulls brillants de les llàgrimes que hi tenia esperant a caure galtes avall-. Si us plau reacciona! Què potser et vam deixar de banda el curs passat quant senties veus? NO! I quan ens vas dir de formar l'E.D. no et vam girar l'esquena tot i que ens jugàvem una expulsió de Hogwarts! I quan ens vas dir que t'esperéssim al bosc mentre anaves a... -va titubejar- la Conselleria, et vam fer cas? No, perquè et volíem ajudar! Harry, vinga! et necessitem i em sembla que tu també ens necessites per a estar a gust.

De cop en Harry es va quedar amb la boca oberta i, després de sacsejar-se el cap, es va tirar sobre la Ginny tot plorant a llàgrima viva i cridant: "es mort! Per culpa meva és mort!" i també " Per què? No es mereixia morir! Ara no, ara que podria gaudir de la llibertat". La Ginny en un primer moment no va saber què fer, però després, amb les galtes envermellides, el va abraçar i el va consolar tot amanyagant-li els cabells i dient-li paraules de consol a cau d'orella.

Mentre en Harry estava plorant en els braços de la Ginny, es va obrir la porta i va entrar una dona amb uns cabells de color argent. Va donar una mirada a l'habitació i va prestar especial atenció a una Hermione petrificada, a un Ron inconscient, arrapenjat contra una paret i finalment a la Ginny i en Harry. Avançà lentament envers aquests últims i quan estigué als seus peus, els digué:

- Què ha passat aquí? Qui ho ha fet?

En Harry es va passar la mà per la cara i després d'haver-se eixugat les llàgrimes es va apartar de la seva amiga i amb un fil de veu va dir:

- Em temo que jo Tonks, però ja ho arreglo ara.
Es va girar i va fer-li el contramalefici a l'Hermione i va anar a veure com es trobava en Ron.

- Ginny, què ha passat aquí? -va preguntar la Tonks-. Com és què en Harry ha...- va buscar la millor paraula- ha fet el que ha fet?

- Veuràs sembla que es pensava que l'havíem "tornat" a abandonar i que no volíem saber res d'ell. Llavors, quan l'Hermione li ha explicat que no li havíem escrit res perquè no sabíem com reaccionaria, s'ha posat furiós, ens ha començat a deixar com un uixec cul de tro i després per acabar la seva -tot aguantant-se les llàgrimes però fent una veu ofegada- benvinguda ens ha atacat per sorpresa.

Què em passa? Per què m'he comportat així? Han estat preocupats per mi i jo en lloc d'agrair-los que m'hagin vingut a veure tan bon punt s'han assabentat que havia arribat, els humilio i els ataco com si fossin enemics meus i no pas els meus millors amics. “I si només feien teatre?” li va dir una veueta en el seu cap. No, impossible! La Ginny s'ha preocupat per mi i, tot i que no m'ho mereixia, m'ha consolat i tot per la mort d’en Sírius. És això el que hauria fet la meva mare si hagués estat aquí o m'hauria castigat? Per què no m'ha atacat la Ginny? Per què ha intentat fer-me entrar en raó sense immobilitzar-me?

Es van sentir uns cops a la porta i la veu esporuguida de l'Hermione.

- Harry, podem passar amb la seguretat que no ens atacaràs.

- Endavant amics meus, passeu tranquils que no us faré cap mal.

La porta es va obrir i van entrar cohibits en Ron, l'Hermione i una Ginny espantada o avergonyida.

- No t'enfadis, ja ens ho pensàvem que t'ho estaves pas...

Però abans que pogués acabar de dir la frase en Harry la va interrompre.

- Perdoneu-me, no sé què m'ha passat. Estàs bé Ron? Sento haver-te atacat abans però... no, no sé per què ho he fet ni hi ha cap excusa que ho justifiqui. Sobre el que us he dit... no en feu cas, no sabia el que deia i encara menys ho penso. Així doncs...

- Així doncs, ara és el primer cop que ens veiem - va acabar-li la frase la Ginny amb un somriure trist- durant aquestes vacances.

He estat a punt de perdre'ls però m'haig de tranquil•litzar. Al vespre els explicaré la reunió que vaig tenir amb en Dumbledore i la profecia. Ara, ara ha començat realment l'estiu. Llàstima que no estiguis aquí Sírius, no sé el què haig de fer; i perdona'm, si no fos per mi encara estaries viu. T'he fallat pare, segur que tu ho hauries fet millor. Què puc fer sense tu Sírius, qui m'ensenyarà què haig de fer? Amb qui puc compartir les meves pors i inseguretats si no hi ets? Tu em comprenies, sabies el que pensava.