L'endemà al matí, quan es va despertar, va trigar uns instants a reconèixer el lloc on es trobava, però un cop ho va haver fet, li van venir a la ment els records de la trobada amb els seus millors amics i va experimentar una sensació de vergonya (pel que els havia dit el dia anterior) que es va convertir en orgull i satisfacció per, acte seguit, transformar-se amb vergonya pel que havia sentit moments abans.

Quan va entrar a la cuina es va fer el silenci i totes les mirades es van posar en ell, però fent cas omís a la tensió que flotava en l’aire i amb una cordialitat gens natural, els va dir:

- Bon dia. Fa prou que us heu llevat com perquè veieu coses rares?

Ningú li va respondre i ell va seguir, al veure les cares de la gent reunida allà (la família Weasley, l’Hermione i un parell més que no va reconèixer), va decidir continuar amb la seva salutació:

- Ho dic perquè no em sembla que veure'm sigui una cosa tant forta com perquè calleu de cop, a no ser que no volguéssiu que sentís el que estàveu dient. No, tranquils, no cal que digueu res, agafo un parell de torrades i bacó i me'n torno a la meva habitació per tan que pugueu continuar amb la vostra conversa. O preferiu que em quedi?

El silenci que va regnar després d’aquestes dures paraules el va tancar la senyora Weasley.

- Harry, rei, voldríem que et quedessis aquí i esmorzessis amb nosaltres, però controlat una mica que no t'hem donat motius perquè t'enfadis amb nosaltres. Vols alguna cosa més a part de les torrades amb bacó -va dir-li després d'haver-li servit- uns ous ferrats, potser?

Va parpellejar un parell de cops i de sobte es va quedar quiet mirant el seu voltant. Primer es va fixar amb la família Weasley i els demés i després es va fixar amb la cuina en si. No es tractava d'una sala amb tan bon gust com la seva habitació. Estava poc il•luminada, tenia un sostre baix que li donava certa sensació de claustrofòbia i donava l'aparença de que no hi podia estar tanta gent reunida com n’hi havia. Tot i això hi cremava un foc viu, o almenys ho semblava, però que no il•luminava gaire. Les parets eren de pedra fosca i donaven una agradable sensació de protecció, tot i que si en Voldemort volgués entrar, per mes gruixudes que fossin no li prohibirien el pas, també et donaven una sensació de fred i d'humitat.

- D'això... se m'ha passat la gana. No és el que es pensa senyora Weasley - va dir en veure com se li entristia el rostre- només que no sé que em passa i tinc moltes coses per fer -va dir fent una mirada al Ron i a l'Hermione, que van pillar el missatge- i necessito parlar amb en Dumbledore.

- D'acord, rei. Per cert, el professor Dumbledore també vol parlar amb tu però no hi serà fins a la tarda. Així que aquest matí pots estar amb en Ron i l’Hermione.

- Quan acabeu veniu a veurem a la meva habitació, us estaré esperant,d'acord?

- No cal Harry - va respondre l’Hermione- nosaltres ja hem acabat, oi Ron? Però si vols venim d'aquí uns moments i així et pots.... - Va dir l’Hermione en veure com es mirava en Ron les llesques que tenia al plat.

- Anar-te acostumant a la teva habitació. -Va acabar la frase la Ginny-.

- Com vulgueu, però no heu de patir, no us penso....-i tot baixant la mirada al terra i envermellint va afegir- atacar, no us ho mereixeu.

Va sortir de la cuina i va pujar a la seva habitació. Un cop allà es va estirar per sobre el els llençols i va anar descobrint els encants del projector màgic alhora que es preguntava d'on podia haver sortit aquell meravellós invent. Uns cinc minuts després d'haver entrat a l'habitació va sentir uns tocs a la porta i es va afanyar a apagar el projector.

- Harry som nosaltres, podem passar?

- Això ni es pregunta Hermione, és clar que podeu entrar. Tinc una cosa molt important per dir-vos.

Primer va entrar l’Hermione que no sabia on posar els ulls, després va entrar un Ron tot esporuguit que no les tenia totes i finalment una Ginny que no sabia ben bé on mirar ni com s’havia de comportar, però això si, primer de tot va clavar els ulls en en Harry i després es va girar per tancar la porta.

- Bé, tot i el que va passar ahir... Us prometo que no tornarà a passar - va dir en veure les cares d'inseguretat i de dolor en recordar els fets de la nit abans-. No sé què em va passar.

- Harry, no sé de què em parles- va dir la Ginny- ahir a la nit no va passar res digne de menció, o si va passar, no me'n recordo. Va passar alguna cosa Hermione? Ron?

- No! -van respondre tots dos fent un lleu somriure-.

- Ron, vés a comprovar que ningú estigui a fora i ens pugui sentir.

- Però, per què, Harry?

- Ja hi vaig jo - va respondre la Ginny- no es pot confiar en que en Ron faci alguna cosa bé a la primera, de fet seria molt estrany que passés.

La Ginny els va deixar enrere mentre ells reien i en el Ron se li posaven vermelles les orelles. Ella va obrir la porta i, com si no passés res, se'n va anar al lavabo per a poder mirar (i escoltant) si hi havia gent al voltant. Al tornar els va dir que no hi havia roba estesa. Tot i això, l’Hermione va fer un encanteri per silenciar les parets, tal com els va dir "per si de cas. Mai se sap qui pot estar escoltant".

- Mireu, es veu que la bola de cristall que estava al Departament de Misteris, la que duia el meu nom i el d'en Voldemort, era una profecia.

- Com? Tu apareixes en una profecia? -va preguntar un Ron tot estranyat- I com ho saps això?

- Ron, segur que li va explicar en Dumbledore un cop va tornar a Hogwarts, oi Harry? Després d'aquella nit no has tornat a ser tu mateix; de cop buscaves companyia i quan en tenies te n'anaves per a poder estar sol.

- Hermione, com és que mai t'equivoques? - i sense donar-li temps a respondre-li va continuar- La profecia es va trencar, això ja ho sabíeu, però resulta que allò només era una copia i...

- I l'original la té en Dumbledore, no? -va acabar la Ginny-. I per què no ens ho havies dit Harry?

- Sí, això! - va reclamar en Ron- Per què no ens ho havies dit?

- Veureu.... no em sentia preparat per compartir-ho amb ningú més. De fet en Dumbledore fa tres anys que m'ho hauria d’ haver dit però no es veia capaç.

- Harry, digues-nos que diu, i desprès et podrem ajudar i entendrem tots els dubtes que tens, perquè segur que no deu ser senzill d'entendre, oi?


Tot seguit els va explicar fil per randa tots els successos que li havien succeït des del seu retorn a Hogwarts fins que s'havien retrobat a la infermeria. L’Hermione es va horroritzar quan en Harry els va contar la destrossa i el desvergonyiment que havia mostrat davant el director. Però, tot i això, només va exclamar "Com et vas atrevir?! No ho hauries d’haver fet!" i va callar per sentir la part més interessant de l'explicació: la profecia i la interpretació que havia fet en Dumbledore.

- Harry repeteix la part que parla de qui morirà.

- Serà millor que te l'escrigui, Hermione, serà menys pesat i més pràctic.

Un cop va haver acabat d'escriure la profecia (amb una velocitat que deixava ben clar els cops que se l'havia repetit per a ell mateix), va anar passant de mà en mà fins que tots s'havien fet les seves conclusions i es preguntaven sobre el significat de certes parts.

- "I han de morir un a mans de l'altre perquè cap dels dos pot viure mentre visqui l'altre". Això es pot interpretar tal com ho ha fet en Dumbledore però jo li veig un altre significat -va comentar l'Hermione- veureu: tots dos sereu assassins i víctimes. - Va dir creant un silenci dens-.

Van estar molta estona comentant tots els punts. En especial del fet que serà senyalat com un igual i que tindrà un poder que el Senyor de les Forces del Mal no coneix. Van dir moltes coses i van fer moltes hipòtesis, però algun d'ells acabava trobant-li un punt feble.