Al cap d'una hora d'haver iniciat la posada al corrent del Harry, un cop haver dinat, es van sentir uns tocs a la porta seguits per la veu de la Tonks.

- Què puc passar nois? Us haig de donar un missatge.

- Endavant Tonks, què és el que ens has de dir?

- Vull parlar amb vosaltres tres –assenyalant als germans Weasley i l’Hermione- en privat.

- Com? - va preguntar la Ginny- Sigui el que sigui el que ens hagis de dir ho pots dir aquí perquè en Harry s'assabentarà desprès quan tornem. O no Ron? Hermione?

- És clar que li explicarem tot! - va respondre en Ron- No tenim secrets entre nosaltres.

Un cop va haver dit això tots, inclòs ell, van semblar una mica nerviosos i avergonyits; ja que en el fons cadascú d'ells guardava alguna informació, sentiment, idea o desig que no volia -ni s'atrevia- a que ho sabessin els altres.

- Tranquils nois. No us penso separar ara que esteu tots junts. El que passa es que en Dumbledore vol parlar amb en Harry, i suposo que ell també deu voler-hi parlar, i jo vull aprofitar aquest moment per parlar amb vosaltres tres.... i potser després amb en Harry a soles.

- Fa gaire que ha arribat el professor Dumbledore? - va preguntar en Harry- La veritat és que tinc unes quantes preguntes per fer-li, que no me les va voler respondre, ni tant sols sentir, ahir durant el viatge cap aquí.

- No fa ni cinc minuts que ha arribat i el primer que ha fet ha estat preguntar per tu, si et trobaves bé aquí, i tot seguit m'ha demanat que et vingués a avisar que vol parlar amb tu. Segueix-me t'ensenyaré el camí cap al despatx que té aquí. Vosaltres tres espereu-me aquí, si en Harry hi està d'acord... Perfecte, no us mogueu pas - va dir en veure que en Harry assentia amb el cap indicant-li que podien parlar allà- que no us escapareu de mi. Si cal us buscaré per tot l'edifici; i recordeu que el conec millor que vosaltres.

En Harry va seguir a la Tonks per un passadís un xic fosc i, per sort, net. Tot i que no ho semblava l'edifici era gran, sens dubte ampliat amb l'ajuda de la màgia, i van tombar uns quants cops abans d'enfilar-se per unes escales de fusta que els van dur a la segona planta. La qual estava una mica més il•luminada i presentava uns passadissos més amples i unes portes més decents. Van passar de pressa per aquella planta i després de pujar, per unes altres escales, van arribar a la tercera planta. Van tombar per la cantonada i es van trobar davant d'una porta de fusta de pi ornamentada i en el centre un relleu molt delicat i preciós d'un fènix; en el Harry li va semblar reconèixer en Fawkes en aquell retrat.

La Tonks es va aturar i després de comunicar-li en el Harry que aquell era el despatx d'en Dumbledore, cosa que ja havia deduït, i després de demanar-li que es comportés "Per qui m'has pres?" - el qual va respondre amb una mirada humiliada al terra després de veure la mirada que li havia adreçat la Tonks i en escoltar "Potser per algú que no se sap controlar. Ron... Hermione... Ginny..."- va picar a la porta i va informar a en Dumbledore de qui eren:

- Dumbledore, podem passar, el Harry és aquí amb mi.

- Endavant, Tonks, digues-li a la Molly que en Harry potser trigarà a tornar a baix.

- D'acord. Harry recorda el que t'acabo de dir- va murmurejar-li-, jo ara vaig a parlar amb les noies i en Ron.

En Harry va entrar en el despatx. Un cop dins es va sorprendre de com era l'estança. La sala era gran amb tres grans finestres darrere l'escriptori, on estava assegut en Dumbledore, per les quals entrava molta llum. Les parets reflectien una al•lucinació que et feia sentir que el mar estava presoner en els murs. Era una sensació estranya, en Harry notava que esta en el despatx d'en Dumbledore però, per altra banda, també notava que estava en un assolellada platja escoltant el murmuri tranquil•litzador de les onades ballant la seva dansa. Una tranquil•litat i pau (paraules que no s'adaptaven gens en els temps que corrien fora els murs) inundaven l’ànima de tot aquell que estigués en el despatx.

- Bona tarda, Harry, acostat i seu que em deus voler fer moltes preguntes i, si no és el cas, jo t'haig d'explicar unes quantes coses que segur les trobaràs interessants.

- Gràcies professor Dumbledore, la veritat és que tinc moltes preguntes per fer-li.

En Harry va travessar l'estança i llavors es va adonar que segons com la llum entrava semblava reflectir-se en les parets donant-li la sensació que hi havia un fènix movent-se entre el cel (en el sostre es reflectia un cel, que devia ser igual que el cel que hi havia fora, en el món muggle, al costat d'Spinners End) i el mar.

- Ai Harry! -va sospirar en Dumbledore- Ara sóc el teu tutor i no cal que em tractis de professor, a no ser que haguem de parlar per algunes de les teves, mmm... activitats extraescolars fracassades en el camuflatge. Per la resta tracta'm de tu, em pots dir Albus, Dumbledore o com et sigui més còmode.

- D'acord Dumbledore -va dir mentre feia un esforç per no serrar els punys-. Com és que- va dir mentre anava pujant gradualment el to veu- ha decidit fer-se tutor meu- ara! 15 anys després de la mort dels meus pares! -fent un gran esforç, com si estigués lliurant un combat en el seu interior- Ara només tinc un objectiu en la vida: venjar els meus pares! Venjar en Sírius! I... venjar en Neville i tots els que han sofert tant com ell.

- Harry -va dir amb un to de veu suau i carinyós, com si parlés amb el seu nét preferit, en veure com es movien amunt i avall les espatlles d'en Harry- la resposta no és fàcil d'entendre. En part perquè per variar, pel que fa a tu, és possible que hagi comés un error. Tranquil•litzat, mira el teu voltant, escolta aquesta remor, aquest cant. I si vols utilitza el meu pensiu.

I tot dient això va treure d'un calaix el pensiu que havia permès, en el Harry, veure els rondadors, els judicis dels Cavallers de la mort i vés a saber si també una escena de la infància de l'Snape.